Crisi del PP i exhumació de Franco: coincidència simbòlica

El PP ha deixat de ser un partit de referència, un 'partit de govern', per a la societat espanyola

Sembla que coincidiran en el temps l'exhumació de les restes del dictador Francisco Franco i la seva retirada del Valle de los Caídos i la celebració del congrés del Partit Popular que ha de decidir qui substituirà Mariano Rajoy a la presidència del partit.

L'exhumació i retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos té un valor simbòlic obvi. Cap govern de la democràcia espanyola s'ha considerat amb prou força per poder fer-ho. Han hagut de passar 82 anys del començament de la Guerra Civil i 43 de la mort del general Franco perquè s'hagi pogut prendre la decisió. És un clar indicador del que ha estat la projecció de la dictadura en la democràcia i de la manera com es va fer "la Transició". El partit de la dreta espanyola que ha sigut partit de govern de la democràcia, el PP, encara està en desacord amb aquesta decisió, tot i que ja no de manera tan virulenta com en el passat. Però hi està en contra. I els candidats a succeir Rajoy ho van deixar clar en les seves respostes a les preguntes d'’El País’ publicades diumenge passat. Ha hagut de ser el tercer president de govern socialista qui ha pres la decisió. Tot un indicador del que va ser "la Transició".

Han hagut de passar 43 de la mort de Franco per decidir exhumar-lo. Tot un indicador del que va ser "la Transició"

I és una decisió que s’ha pogut prendre per la crisi interna del PP. Mentre el PP ha sigut fort, encara que no fos al govern, la decisió no es podia prendre. El PP ha sigut l'expressió política del "franquisme sociològic". En l'origen del PP hi ha Manuel Fraga i els coneguts com "els set magnífics" que van constituir AP per representar en la futura democràcia la base social de suport al règim nascut de la Guerra Civil. L'operació de projectar políticament aquest franquisme sociològic no va ser fàcil. Va costar molt de temps i Manuel Fraga no la va poder protagonitzar. El fracàs en les eleccions del 1977 i 1979 va estar a punt de fer-li abandonar la política, però la desaparició d'UCD li va permetre quedar-se amb la representació de la major part de la dreta espanyola en les eleccions del 1982. Va fracassar, en canvi, com a alternativa de govern al PSOE tant en les eleccions del 1982 com en les del 1986, cosa que el va conduir a renunciar a la presidència d'AP i convocar un congrés extraordinari, en el qual va ser elegit Hernández Mancha com a president. El desastre de l'executòria d'aquest últim va fer que Manuel Fraga recuperés la presidència de manera transitòria, però per donar pas a un procés de refundació d'AP com a PP i de designació de José María Aznar com a president del nou partit.

Amb el PP, primer amb José María Aznar i després amb Mariano Rajoy, és com s'ha projectat l'herència de Franco en la democràcia espanyola. Ha aconseguit fer-ho amb una força considerable, rebaixant de manera significativa la qualitat del sistema democràtic. Aquesta rebaixa s'ha posat de manifest de múltiples formes, a les quals no em puc referir en l'espai de què disposo. Però la seva forma extrema de manifestació ha sigut l'enfrontament amb el nacionalisme català, tal com ho ha gestionat el PP, tant a l'oposició –amb Mariano Rajoy com a president del PP davant del procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya entre el 2005 i el 2010–, com a partir del 2011 com a partit de govern amb Rajoy com a president. El nacionalisme català s’havia de derrotar. Un cop fos "cautivo y desarmado", es podria començar a parlar. Abans, no.

Aquesta estratègia franquista ha aconseguit fer una destrossa enorme tant a Catalunya com a Espanya. Ha debilitat el Partit Socialista de manera notable. Ha fet desaparèixer el nacionalisme autonomista català i l'ha convertit en un nacionalisme independentista. Ha fet emergir un nou partit, Ciutadans, que falta veure en què s’acaba convertint. I ha desgastat la institució monàrquica, que s'ha convertit en objecte del debat polític.

Un partit incapaç de fer front al tema català d'una manera democràtica no pot ser partit de govern a Espanya

Però el mal més gran se l'ha fet a ell mateix. El PP ha deixat de ser un partit de referència, un partit de govern per a la societat espanyola. La constitució territorial és el problema constituent més important amb el qual ha d'enfrontar-se la societat espanyola. I Catalunya, la integració de Catalunya a l'Estat, és el nucli essencial d'aquesta constitució territorial. Un partit que no sigui capaç de fer front a aquest problema d'una manera democràtica, que faci possible que tant Catalunya com Espanya s’autogovernin democràticament, no pot ser partit de govern a Espanya. Per això el PP deixarà de ser una referència per a la governabilitat de l'Estat.

L'exhumació i trasllat de les restes del general Franco del Valle de los Caídos coincidirà amb la descomposició del PP com a partit polític. Un partit franquista no té cabuda com a partit de govern en una democràcia. N’ha pogut tenir transitòriament, però tenia data de caducitat. Un partit franquista té cabuda com a partit marginal, però no com a partit de referència per a la governabilitat de l'Estat. El PP ho ha sigut durant bastants anys perquè la hipoteca del règim del general Franco era enorme. Aquesta hipoteca s'està aconseguint saldar. Amb moltes dificultats, però s'està aconseguint saldar. L'exhumació i el trasllat de les restes de Franco n’és un indicador. La destrucció del PP com a partit de govern de la democràcia espanyola és el corol·lari de la liquidació de l'esmentada hipoteca.

És el que estem presenciant aquest mes de juliol del 2018.

Més continguts de