Estat de dret o dictadura de la llei?

Aferrar-se a la llei i a res més que a la llei només pot conduir a una radicalització de la crisi

La Universitat de Pau, a França, disposa d’un Institut d’Études Ibériques et Ibérico-américaines, conegut i reconegut internacionalment. Publica regularment un Bulletin, que no té la pretensió d’arribar al gran públic sinó que es distribueix gairebé exclusivament en l’àmbit universitari. És una publicació de professors per entaular diàleg amb altres professors.

Aquest mateix mes de febrer acaba de publicar l’últim número, en el qual, com no podia ser d’una altra manera, la reflexió sobre Catalunya i la seva relació amb l’estat espanyol ocupa un lloc de privilegi. Els professors francesos identifiquen el problema català com el problema de naturalesa constitucional més rellevant en aquest moment en el món iberoamericà.

Precisament perquè és una opinió que s’expressa de manera discreta, penso que és oportú cridar l’atenció sobre ella en un moment de tanta crispació i ofuscació com el que estem vivint a Espanya al voltant d’aquest assumpte.

L’editorial, que porta per títol “ Le dialogue, seule voie pour surmonter la crise en Catalogne ” [El diàleg, l’única manera de superar la crisi a Catalunya], fa una crònica dels esdeveniments fins al 21-D en un primer apartat, i dedica el segon a l’anàlisi de la situació: “ Une étape fondamentale dans le dépassement de la crise? ” [¿Una etapa fonamental per superar la crisi?]

És aquest segon apartat el que més ens pot interessar als ciutadans espanyols, en la mesura que el primer ens resulta conegut.

El dret com a coartada per no fer front a problemes de naturalesa política fa impossible la convivència

En aquesta anàlisi, després de constatar que la situació està completament bloquejada, s’afirma de manera contundent que per trobar una sortida a aquesta situació de bloqueig cal abans que res renunciar a donar una “resposta estrictament jurídica” al problema: “Sortir de la crisi implica primer de tot deixar de banda la lògica d’una resposta estrictament jurídica i acceptar prendre en consideració la veritable naturalesa de la reivindicació d’independència”. Dit en altres paraules: no es pot prescindir de la naturalesa política del problema i reduir-lo a la seva dimensió jurídica.

Pot sembla estrany, afegeix l’editorial, que en una publicació jurídica se sustenti aquesta tesi. Però el jurista ha de saber que, en determinades circumstàncies, aferrar-se a la llei i a res més que a la llei només pot conduir a una “radicalització de la crisi”: “Les normes jurídiques no poden per si soles donar compte de la substància i de la realitat profunda de l’operació de secessió i no poden, en conseqüència, constituir l’única resposta”.

La perspectiva democràtica no pot deixar de ser presa en consideració. “La qüestió democràtica és fonamental: ¿pot una majoria oposar-se a una reivindicació d’independència conseqüent i verificada expressada per una comunitat minoritària incapaç de mobilitzar un nivell de suport suficient en altres grups socials per assolir el llindar necessari per reformar la Constitució? ¿Pot la majoria oposar-se constitucionalment a aquest tipus de reivindicació sense posar en qüestió els fonaments democràtics del règim polític del qual és portadora la Constitució? Considerar que tot el que és legal és democràtic sense prendre en consideració aquesta realitat, ¿no suposa caure en el risc de transformar « l’etat de droit » [l’estat de dret] en una veritable « dictature de la loi » [dictadura de la llei]?”

Tot seguit l’editorial fa seves les paraules de The Economist segons les quals “no es pot respondre a una qüestió essencialment democràtica” amb un “legalisme exacerbat”, i conclou recordant que sense una negociació política no serà possible sortir de la situació de bloqueig. “¿El govern espanyol no hauria d’entrar en negociació amb els dirigents polítics... recentment confirmats democràticament pels electors catalans?” Són les últimes paraules de l’editorial.

La política és sempre prèvia al dret. El dret com a coartada per no fer front a problemes de naturalesa política fa impossible la convivència.

Més continguts de