Publicitat
Publicitat

‘The Guardian’ i el delicte de rebel·lió

Les sufragistes van ser perseguides per diferents delictes, però a ningú se li va acudir que podien ser acusades de rebel·lió

Dilluns passat, amb motiu del centenari de l’aprovació de la llei electoral de l’any 1918, The representation of the people act 1918, que va reconèixer per primera vegada el sufragi universal -és a dir, també per a les dones- al Regne Unit, el diari The Guardian va dedicar un editorial al tema, “ The Guardian view on women’s suffrage: still no real equality” [La visió del Guardian sobre el sufragi de les dones: encara sense igualtat real], de lectura recomanable.

The Guardian recordava en les primeres paraules del seu editorial que per aconseguir l’aprovació de la llei va caldre una campanya molt prolongada en el temps, en la qual les dones es van rebel·lar pacíficament contra els poders de l’estat, que van exercir una considerable violència contra elles: “Després d’una campanya que va durar més de cinquanta anys, que va ser testimoni de violència i mort, així com d’alimentació forçosa a milers de sufragistes a la presó, les dones van aconseguir per fi el dret de ciutadania”.

No hi ha cap dubte que les sufragistes actuaven fora de la llei i que la seva conducta era constitutiva de delicte. Pretenien ni més ni menys que subvertir l’ordre constitucional britànic, que descansa en el principi de sobirania parlamentària, reivindicant el dret de les dones a ser part de l’expressió política d’aquest principi constitucional, cosa que no havia passat mai i que a ningú “amb sentit comú” en aquella data, com hauria dit el nostre president del govern, se li havia acudit. Ho van fer pacíficament, però sortint al carrer de manera massiva, i van fer intervenir, com a conseqüència, tot l’aparell repressiu de l’estat: policia, jutges i institucions penitenciàries.

Les sufragistes van ser perseguides per diferents delictes, però a ningú li va passar pel cap que podien ser acusades del delicte de rebel·lió. A ningú se li va acudir la peregrina tesi que la resistència passiva per reivindicar el dret de sufragi podia ser constitutiva d’aquest delicte per molta violència que hagués de desplegar l’Estat per reprimir-la.

L’estat disposa del monopoli de la coacció física “legítima” però no per dir que el blanc és negre, o el pacífic, violent

La reivindicació del dret de sufragi únicament pot fer-se de manera massiva i pública, ocupant l’espai públic. No hi ha cap altra manera de fer-ho. La reivindicació individualitzada o a porta tancada no té sentit. I és una reivindicació que s’exerceix de manera pacífica, sense violència, encara que el seu objectiu sigui subvertir l’ordre constitucional.

Justament per això, la reivindicació del dret de sufragi de manera pacífica no pot ser mai constitutiva del delicte de rebel·lió. Dret de sufragi i delicte de rebel·lió són termes constitutivament incompatibles l’un amb l’altre. Per molta violència que hagi d’aplicar l’Estat per reprimir aquesta reivindicació.

És obvi que la reivindicació del dret de sufragi en uns termes que no estan previstos en l’ordenament jurídic d’un estat pot ser constitutiva de delicte i que l’estat té legitimitat per fer ús del monopoli de la coacció física de què disposa per reprimir aquesta conducta.

Però el que cap estat democràticament constituït pot fer és responsabilitzar els que reivindiquen pacíficament el dret de sufragi de la violència que les forces i cossos de seguretat, els jutges o els funcionaris de presons apliquen contra ells.

Actuar d’aquesta manera suposa trencar les regles bàsiques en les quals descansa la convivència. L’estat disposa del monopoli de la coacció física “legítima” (Max Weber). Però no disposa d’aquest monopoli per dir que el blanc és negre, o el pacífic, violent. Per molt suprem que sigui el Tribunal Suprem no pot qualificar de delicte de rebel·lió una reivindicació pacífica del dret de sufragi.

No hi ha pitjor desviació de poder que la del màxim òrgan jurisdiccional quan atempta contra la naturalesa de les coses.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT