ESPÈCIE PROTEGIDA

Una jerarquia de preocupacions

El principal problema de l’Espanyol no és esportiu, és social. Però la llarga ratxa de mals resultats i l’eliminació a la Copa situen el rendiment de l’equip en el centre de les nostres preocupacions. I com que de futbol en sabem tots, cadascú es fixa en diferents aspectes. No es tracta, com volen alguns, de dividir els pericos entre ambiciosos i conformistes, ni entre destructius i constructius. Jo escolto i llegeixo opinions diverses i crec que la suma dels diferents diagnòstics donen una bona fotografia de la realitat. Bona, però desordenada. Perquè penso que barregem qüestions de difícil solució amb d’altres conjunturals, qüestions profundes amb d’altres superficials. Per aclarir (i sobretot aclarir-me) faig una proposta de jerarquia de preocupacions. De menys a més.

No em preocupen gens les errades dels jugadors joves. Marc Roca es va equivocar el dia del Betis. Però va fer una gran partit. Juga en una posició de risc amb un sistema en el que té molta responsabilitat. Estic convençut que tornarem a veure el Marc de principis de temporada i que tornarem a patir pels cants de sirena dels grans equips. Esperem que Semedo no tapi el seu progrés.

Em preocupa una mica la tossuderia de Rubi. Només una mica. Perquè dimecres va deixar clar que és flexible. Va canviar el sistema i li va donar resultat. Cal que segueixi buscant tecles diverses.

Em preocupa la falta de gol de l’equip. La Borjadependència. Se suposa que amb el canvi de Baptistao (que marxi em fa pena: soc un sentimental) per Ferreyra i Wu Lei hem guanyat gol. Confiem-hi.

Em preocupen força les errades en jugades tan repetides i “entrenables” com els serveis de banda. Cada cop que en tenim un a favor pateixo com si es tractés d’una falta perillosa en contra. El gol de l’empat del Betis ve d’un absurd servei de Rosales. Amb la inestimable deixadesa d’un Granero que va sortir al camp a passejar quan, en principi, només havia de jugar vint minuts. També em preocupa força que Rubi pensi que Granero i Sergio Garcia són la millor opció per aguantar un resultat tan ajustat. I també que Melendo no jugui gairebé mai els noranta minuts.

Però el que més em preocupa és l’estat físic de l’equip. Els vint minuts finals de cada partit són un calvari. Els jugadors donen mostres de cansament. Els hi veus a la cara, en la velocitat, en els duels individuals, en la precisió. Hi ha qui diu que no tanquem bé els partits per falta de caràcter. Potser és un factor. Però crec que no és que no vulguin: no poden. Els partits se’ls hi fan llargs. Llarguíssims.

Més continguts de