19/07/2022

Joan F. López Casasnovas, imprescindible

2 min

Pesi a qui pesi, si les Balears encara existim en termes lingüístics, culturals i nacionals ha estat en bona mesura gràcies a unes esquerres que durant dècades han aixecat les banderes del progrés social, l'ecologisme i la protecció del territori, el catalanisme (mal anomenat nacionalisme) polític i cultural, el feminisme, la diversitat i aquest tipus de coses que s'associen, o s'associaven, amb les esquerres. Unes esquerres amb una idea de país, que de vegades imaginen un futur compartit amb uns Països Catalans independents i en altres ocasions proposen articulacions polítiques federalistes o fins i tot autonomistes, però que en qualsevol cas parteixen del reconeixement de la identitat nacional pròpia de les Balears. De dreta nacional n'hem tingut ben poca, perquè la dreta illenca ja aspirava a agradar a Madrid des d'abans del franquisme, i perquè ha estat molt més pendent de fer doblers fàcils, antigament practicant el caciquisme rural i més recentment el caciquisme turístic. 

Joan Francesc López Casasnovas ha estat una figura eminent i molt valuosa d'aquesta esquerra de què parlo, i ho ha estat per a la seva estimada Menorca, per a les Balears i per als Països Catalans en conjunt. Les dècades a què he fet referència no són unes qualssevol: aquesta gent són els que es varen menjar l'antifranquisme durant la dictadura (els més vells) i uns altres (més joves, com el mateix López Casasnovas, que ha mort als 69 anys) els que durant la Transició varen prendre les banderes abans mencionades, tan difícils d'aixecar en unes Illes socialment doblegades per quaranta anys de nacionalcatolicisme. La por estava infiltrada fins al darrer fil del teixit social i ben poca gent gosava reivindicar drets de cap tipus, començant pel fet que molts no sabien ni que en tinguessin. Les reivindicacions laborals eren un radicalisme inadmissible, parlar i escriure en la pròpia llengua era una extravagància absurda, imaginar per a les dones la capacitat de viure i prosperar per elles mateixes era una temeritat, demanar respecte per l'entorn natural i el paisatge era una ridiculesa que anava en contra del suposat progrés del totxo i el turisme, etc.

A la mort de Franco, Joan Francesc López Casasnovas tenia vint-i-pocs anys i ja representava tots aquests valors de progrés. Els ha seguit representant al llarg de la seva vida amb una exigència de rigor i d'excel·lència que es comparava amb la seva bonhomia i elegància. Ha estat mestre, poeta, polític, activista i, per a molts, un exemple cívic i un referent intel·lectual. Ha fet tots els papers de l'auca, com solia dir el seu admirat Josep M. Llompart i com van fer sovint aquells progres que després han estat tan escarnits i caricaturitzats, però que més aviat mereixen el reconeixement i l'admiració que per altra banda tampoc no varen reclamar mai. Joan Francesc López Casasnovas, per descomptat, no va reclamar mai res per a ell. Les persones com ell, imprescindibles perquè el país vagi endavant, solen actuar d'aquesta manera, i el que sí que podem fer és agrair-los-ho.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats