De l’article de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) a Serra d’Or (XI-1969) escrit en els primers temps aquí de la televisió. Mig segle després, Joan Fuster, cap de fila de l’assaig en català del segle XX, potser faria les mateixes reflexions sobre els mòbils, les tauletes i els ordinadors com a instruments contingents de les xarxes socials telemàtiques.
Fou per l’agost o pel setembre del 1958 que es van fer, a València, les primeres proves de receptors de televisió. [...] Repassant unes revistes de l’època, trobo un comentari inefable, que mereix ser exhumat. “Bien dosificada –diu–la televisión puede constituir un remedio eficacísimo para que las madres de familia numerosa consigan entretener a la prole con mayor economía ”. L’humorisme del text, en efecte, és involuntari: n’estic segur. [...] Reproduïa un gest que convindria qualificar d’“universal”: un gest que encara avui advertim repetit en condicions similars, i no sols en les àrees del provincianisme tancat i sense imaginació. Em refereixo a la innocència general, pràcticament unànime, amb què han estat i són acollits la majoria dels artefactes que ens ofereix la tècnica moderna. En dic “innocència”, és clar, a falta d’un mot més apropiat. D’entrada, quan es fa possible l’ús d’un d’aquests estris, tothom s’hi encanta. Com amb una joguina. I no és d’avui, la predisposició. Pensem què van ser els principis de l’automòbil o de l’aviació. O els del cinema. I els de la ràdio. La gent del carrer s’ho prenia amb una mena d’alegria despreocupada, una mica pueril. Semblaven uns trucs inofensius –o sigui, trivials–, pròxims als vells exercicis de “física recreativa”, o bé una aventura ben educada i espectacular. [...] De fet, només s’hi percebia l’oportunitat del joc. De la joguina. Amb el temps, la joguina s’ha convertit en instrument de múltiples eficiències, positives les unes, negatives les altres, i hem acabat per resignar-nos-hi. Una reflexió en sentit retrospectiu obliga a reconèixer que ens equivocàrem: “allò” no era cap joc, cap joguina. Vam errar en no aplicar-hi un mínim de control o de suspicàcia. Així ha passat amb la televisió. [...] El plantejament continua inalterat, i les botigues no paren de brindar-nos maquinetes seductores, noves joguines que s’anuncien amb un futur ple d’insídies i de perills. [...] Les fantasies de l’arsenal de James Bond han entrat en el mercat, reduïdes a joguina: succedanis o successors “tècnics” de les antigues manufactures de la broma familiar. [...] Les profecies pessimistes d’Orwell, de Huxley, tendeixen a complir-se... Per què serà que els pessimistes ho encerten? [...] M’ho pregunto, i amb una angoixa sincera. Potser és una de les poques angoixes que soc capaç de sentir. Em resisteixo al pessimisme: a aquestes espècies de pessimisme, concretament. No hi ha solució? ¿O bé la solució consisteix, en definitiva, a no acceptar com a joguina allò que realment és una arma? I les armes, ¿qui les ha de manejar? I...? Fa pena i fa por, d’haver de seguir endavant amb les interrogacions.
