La Trinitat Gilbert entrevista el cuiner Jordi Cruz al seu restaurant de Barcelona, l’Àbac, després de la reunió amb el personal. “T’he sentit dir a l’equip que el mes de gener és difícil quant a reserves”, li diu. I ell contesta: “Qui digui el contrari a Barcelona, qui asseguri que té les reserves plenes per als serveis de migdia i de nit, no diu la veritat. Barcelona està cascada, costa molt que la gent vagi als restaurants”. Quan la periodista li demana la possible causa, ell diu que no n’hi ha una de sola: “Podríem pensar en la inflació, el Govern, el Procés, el nostre caràcter. La suma de tot plegat fa que els restaurants no omplim. A Madrid els restaurants estan sempre plens. Al País Basc hi ha una cultura molt arrelada de restaurants. A casa nostra no és així”.
La inflació d’acord, en pot tenir la culpa, que no omplim, però el Govern, el Procés i el nostre caràcter també? I només al gener? Van més als restaurants que nosaltres, els madrilenys i els bascos? I si ho fan, ¿és perquè no tenen inflació (suposo que no tanta) i, sobretot, perquè tenen un altre caràcter, un altre govern i perquè ells no han viscut el Procés (almenys no com nosaltres)? Si mirem quantes estrelles Michelín tenim a Catalunya, si mirem les llistes, com la dels 50 Top Best, tenim un país amb uns cuiners i cuineres extraordinaris. Serem, per cert, regió gastronòmica el 2024. Potser és que a Catalunya, de restaurants, en tenim per sort tants i tants de bons que ens cal més temps per omplir-los tots.
De tota manera, m’aventuro a dir una possible causa. Els anglesos tenen un terme, dry january, que vol dir “gener sec”. Nosaltres en podríem dir “gener balder”. Hi ha molta gent que fa un gener balder, per compensar les bacanals del desembre. Potser una explicació dels hipotètics restaurants buits és aquesta: tenim el fetge ple i la butxaca buida. Cosa que no treu, esclar, que tinguem pitjor caràcter que els madrilenys i els bascos, on vas a parar.
