Un problema d’autoritat

Un any més tard hi ha més malenconia que convicció en el que es pot fer

1. Debilitat. Com era previsible, les notícies de l’aniversari de l’1 d’Octubre les han encapçalat els sectors més sorollosos de l’independentisme. Els que, malgrat tot el que ha passat, encara viuen en la fantasia de la via insurreccional, com si tombar un estat fos com bufar i fer ampolles. Em va commoure en un reportatge de televisió la ingenuïtat d’un senyora que deia: “És ben fàcil, vas a Hisenda, dius al que mana que se n'ha d’anar, n'hi poses un altre i ja tenim Hisenda pròpia”. Es va voler fer creure que la República era possible. I a l’hora de la veritat es va abandonar la utopia de fer-la efectiva sense fer ni el primer pas. Un any més tard hi ha més malenconia que convicció en el que es pot fer. I, com sovint passa, quan les manifestacions es fan més petites, acaben amb una coda violenta. Els titulars de la jornada se’ls ha endut un encadenat entre la frase del president Torra a Sant Julià de Ramis –“Als amics dels CDR: pressioneu i feu bé de pressionar”– i l’intent d’assalt al Parlament. Torra va posar en evidència el seu problema d’autoritat. Els CDR l’havien criticat per les actuacions dels Mossos i va tenir la debilitat d’acusar el cop en públic.

Després de la meritòria resurrecció en les eleccions del 21-D, l’independentisme decapitat s’ha perdut en la memòria, la disputa entre legitimitats, algun ego exacerbat, la incapacitat de renovar lideratges i la por a canviar de rumb, malgrat que en la desorientació actual el vaixell estigui embarrancat en el fang. La situació dels presos polítics en un procés judicial que transmet una inevitable sensació de revenja i falta de garanties s’ha anat utilitzant per tapar els dubtes i les contradiccions. La indignació per la situació dels presos no pot servir indefinidament de coartada. I sobretot no pot servir d'excusa per a un doble llenguatge que alimenta el desconcert.

2. Credibilitat. Estem davant d’un problema d’autoritat que queda palès en la figura del president Torra. Un governant ha de transmetre autoritat. Per això cal tenir credibilitat. I la credibilitat s’aconsegueix expressant un criteri clar sobre el que s’ha de fer, dient les coses pel seu nom sense por a explicar el que és possible i el que no és possible, practicant la coherència entre el que es diu i el que es fa, i evitant el pensament il·lusori, que cada dia que passa és més font de frustració i desconcert. 

Certament hi ha persones que transmeten autoritat natural i altres que necessiten construir-la. El president Torra se la va retirar ell mateix quan es va presentar com un president vicari, per delegació superior, com una quasi religiosa encarnació del poder del president absent. En democràcia, un president és sempre provisional però mentre hi és, és ell i no un altre. Aquesta assumpció del paper de suplent l’obliga a construir el seu discurs en forma de ritual de la memòria de l’independentisme que l’acosta més a la trona de la missa de diumenge que al lideratge polític. I així, pendent de la paraula sagrada i amb por a la indignació dels més creients, és difícil avançar i governar en moments en què segur que cal donar algunes males notícies a la ciutadania.

Quan es vol ser estadista de dia i ideòleg radical de nit, s’acaba no sent cap de les dues coses. No és cert que “el poble mana i el govern obeeix”. En democràcia, el poble és sobirà (té l'última paraula) però és el govern qui governa. I governar vol dir també saber dir que no. Certament, en temps de xarxes socials a vegades és difícil no trontollar. Però el govern té l’obligació de prendre les decisions que cregui adequades sense deixar-se impactar per l'última campanya de Twitter. L’independentisme necessita lideratges amb autoritat per trobar el rumb adequat. I n’hi ha, el problema és que són a la presó. I a fora no se’n veu cap de nou que gosi fer el pas.

Etiquetes

Més continguts de