Teixir àmplies majories

Els municipis són l’àmbit idoni per assajar formes de transversalitat cada vegada més necessàries

Josep Ramoneda

1. Aliances. Unes eleccions en què a molts municipis la distància entre el primer i el segon classificat ha sigut d’un grapat de vots poden ser una oportunitat per començar a teixir aliances que superin el frontisme. Venen unes setmanes d’intenses negociacions, prèvies a la formació dels nous consistoris. I crec que és exigible que es busquin majories estables, capaces de definir prioritats i reforçar el paper de les ciutats com a subjecte polític, sense el risc del bloqueig permanent per mesquins interessos partidistes. Governar en solitari amb una ínfima minoria (com a Barcelona amb deu o onze diputats) dificulta enormement una acció eficaç i transformadora, que és el que ara es necessita.   

D’aquestes eleccions Esquerra Republicana en surt beneficiada, ja que consolida la seva hegemonia en el camp sobiranista. Dins del bloc independentista, els seus dirigents s’han distingit per la defensa d’una estratègia d’obertura a altres espais i de construcció d’aliances. Ara tenen l’oportunitat de concretar-la. Els municipis són l’àmbit idoni per assajar formes de transversalitat que cada vegada es faran més necessàries en tots els àmbits de la política.

2. Barcelona. Centrem-nos en el cas de Barcelona. Per cinc mil vots Esquerra Republicana arriba primera. Li correspon la iniciativa en la construcció d’una majoria. Els resultats donen unes dades: amb 28 escons, l’esquerra (Esquerra Republicana, comuns i socialistes) és àmpliament majoritària davant de la dreta (Junts per Catalunya, Valls i PP), que en suma 13. L’independentisme (Esquerra Republicana i Junts per Catalunya) en suma 15. L’autoanomenat constitucionalisme (PSC, Valls i PP) en suma 16. I l’esquerra no independentista (comuns i PSC) en suma 18. 

D’aquestes combinacions només la de totes les esquerres supera de llarg la majoria absoluta. I semblaria la deriva natural del resultat. Però evidentment té problemes: els socialistes se senten incompatibles amb Esquerra i a Esquerra li costaria molt fer aquest pas, que provocaria una tempestat perfectament previsible en el món sobiranista. A Maragall li seria molt més còmode governar amb els comuns i Junts per Catalunya, perquè salvaria les dues ànimes del partit, però aquestes dues formacions semblen radicalment incompatibles. Evidentment, des del sobiranisme, la pressió sobre Esquerra és per governar amb Junts per Catalunya i fer així exhibició d’unitat, conforme a la proclama recurrent de Puigdemont, l’altre guanyador de la jornada. Però aquesta combinació té un problema: no té complement possible que li doni els vots per garantir la investidura. De manera que si es presentés una altra candidatura, Maragall podria quedar-se sense alcaldia. I, en aquest sentit, des de dilluns hi ha moviments perquè Colau presenti un acord de govern amb els socialistes, al qual tres vots de Valls podrien garantir la majoria absoluta. Opció difícil de pair per al món dels comuns i que provocaria una gran irritació independentista.

És graciós, per dir-ho fi, veure com sectors econòmics i mediàtics que van posar la proa a Ada Colau des de del dia que va arribar, ara vegin en els comuns la palanca per barrar el pas a l’independentisme a la ciutat de Barcelona. Com també és trist que Esquerra se senti atrapada i no tingui el coratge per anar al govern natural que demanen els resultats, el govern d’esquerres, i que el PSC no sigui capaç d’assumir-ne els riscs. Si es vol avançar, hi ha moments que cal jugar fort. Es diu sovint que cal fer passos per superar les divisions interiors del país, per restablir els espais de reconeixement i anar recuperant la confiança. Però a l’hora de la veritat, quan hi ha una oportunitat, la barrera del conflicte cau com un teló, no fos cas que el cromatisme de colors acabés amb la lògica del blanc i negre. Ja conec la cantarella: res no serà possible fins que passi el judici. Però l’àmbit municipal és un bon lloc per començar a anticipar nous espais d’entesa. I ja se sap que el bon polític és el que sap aprofitar els moments d’oportunitat.

Més continguts de