24/06/2022

La jubilació no té edat

3 min
L'Idescat preveu que el 2031 la població activa de més de 65 anys s'haurà duplicat.

Viure més anys és, per a la gran majoria, una alegria. De fet, podríem dir que una de les grans fites de la humanitat ha estat guanyar dues dècades d’esperança de vida al néixer des de mitjans del segle XX. Però aquest allargament de la vida suposa també importants reptes per als nostres sistemes econòmics i socials. I, especialment, per a l’articulació del nostre sistema de pensions.

Des del seu origen, la gran majoria d’estats del benestar van establir l’edat de jubilació en els 65 anys. Però, com dèiem, cal tenir en compte que si, a Europa, a principis de segle XX l’esperança de vida estava en poc més de 50 anys, avui sobrepassa els 80. A mesura que vivíem més anys, els nostres sistemes de pensions ens permetien deixar de treballar abans amb els programes de jubilació anticipada. Els canvis tecnològics i les crisis econòmiques justificaven aquesta sortida del mercat laboral “abans d’hora”. En contraposició, recentment, la pressió demogràfica ha fet que la majoria dels països hagin posposat l’edat de jubilació als 67 anys.

Les projeccions de població que acaba de presentar l’Idescat per a Catalunya preveuen que l’any 2031 la població activa de més de 65 anys, és a dir, aquelles persones que treballen o volen treballar, es duplicarà. Alhora, s’espera també un augment dels potencials treballadors més joves, aquells que tenen entre 16 i 24 anys. Un col·lectiu en el qual, avui en dia, un de cada quatre treballadors està a l'atur. Aquest argument s’ha fet servir sovint per criticar l’allargament de l’edat de jubilació. Propiciar que allarguem i incentivem l'edat de jubilació més enllà de l'edat legal dificulta la possibilitat d'incorporar joves al mercat laboral. Són paraules textuals de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, quan el ministre de la Seguretat Social, José Luis Escrivá, va proposar com a solució per garantir la sostenibilitat del nostre sistema de pensions incentivar que es postergui voluntàriament l’edat de jubilació. Segons Díaz, la gent gran suposa un tap al mercat laboral que impedeix que els joves hi entrin.

Ja fa molts anys que els economistes estudiem aquest argument, conegut com la "fal·làcia de la quantitat fixa de treball". I, sí, és una fal·làcia. Si el nombre de llocs de treball, o d’hores de feina, d’una societat fos fix, el fet que un grup –per exemple, els més grans de 65 anys– acumulessin part d’aquestes hores faria que uns altres –per exemple, els menors de 25– no hi poguessin accedir. Però la realitat és més complexa, i també optimista. Són molts els estudis, per diversos països i anys, que mostren que no hi ha una relació negativa entre ocupació de gent gran i gent jove. De fet, passa el contrari. A més nivell d’ocupació entre els més grans, més augmenta l’ocupació juvenil. És a dir, els treballadors grans i joves són complementaris, no substitutius. Diverses raons ho expliquen. D’una banda, acumular formació i experiència no és només bo per a aquells que porten més anys treballant, sinó també per als joves que s’incorporen i treballen amb ells. Per tant, de l'experiència se'n generen externalitats positives. D’altra banda, a l'augmentar la població activa de més de 65 anys creix també el seu consum, que genera una demanda addicional de treball.

Però no podem concloure d’aquí que l’edat de jubilació ha d’augmentar forçosament perquè ha pujat l’esperança de vida. Un estudi publicat aquesta setmana per la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea) indica que, basant-se en un experiment natural per la reforma del 1967 que va modificar l'edat de jubilació anticipada a Espanya, retardar de forma obligatòria la jubilació augmenta en cinc punts percentuals el risc de morir entre els 60 i els 69 anys. Això afecta especialment aquells sectors econòmics que tenen molts accidents laborals, o les professions més exigents físicament.

L’evidència ens diu que una política laboral efectiva és la de permetre seguir treballant més enllà de l’edat de jubilació, però a aquells que volen fer-ho. L’edat de jubilació anirà augmentant a mesura que creixi l’esperança de vida i, més que una societat envellida, ens hauríem de veure com una societat longeva, on tots tenim capacitat per contribuir al benestar comú. Però la vida laboral no ha de ser igual per a tothom, i s’ha de protegir aquells a qui continuar treballant els suposa un risc físic o emocional. Alhora, hem de tenir un sistema flexible que no només permeti, sinó que incentivi, seguir treballant –no necessàriament a jornada completa– a tots aquells a qui la feina els ajuda a ocupar una vida cada cop més llarga i, pel camí, ens fan a la resta de treballadors més productius. L’objectiu és que tots hi guanyem. Els que tenen 20, 65, o 85 anys.  

Elena Costas és economista i sòcia de KSNet