Juli Garreta, un geni musical (1925)
Peces històriques
De l’editorial de La Veu de Catalunya (3-XII-1925) publicat l’endemà de la mort, avui fa cent anys, del compositor Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols, 1875 - 1925). Una anècdota significativa del reconeixement del geni musical de Garreta és la protagonitzada per Igor Stravinsky (Oranienbaum, 1882 - Nova York, 1971). Després d’escoltar la sardana Juny, el 19 de març del 1924 a l’Ateneu Barcelonès, el mestre rus va exclamar “Més Garreta!” Estava sorprès i admirat, va dir, de l’espontaneïtat esponerosa i de la tècnica depurada del músic català.
Quan ahir, a darrera hora de la tarda, en tancar tot just la nostra edició del vespre, rebérem aquest breu telefonema de Sant Feliu de Guíxols: “En Juli Garreta és mort”, sentírem tot d'una l'aclaparament que ens produïa la sobtada nova d’aquesta desgràcia nacional. La mort de l'immortal autor de la sardana Juny –paradoxa humana, i trista ensems– causarà a tota la nostra terra la mateixa dolorosa sorpresa. No sabíem que fos malalt, i ens diuen que és mort, gairebé jove encara, en la plenitud de la seva potència creadora. Nat a Sant Feliu de Guíxols, on ha mort, el dia 12 de març de 1875, tot just acabava de complir la cinquantena. La seva glòria s'havia estès per tota la terra catalana, amb les notes inspiradíssimes de la nostra dansa pairal, que ennoblí i enlairà encara, quan ja semblava impossible qualsevol superació. El seu nom anirà lligat per sempre a la història de la restauració de la sardana i ocuparà un dels llocs més eminents en la gloriosa dinastia dels nostres músics genuïns que va des de Pep Ventura a Enric Morera. Juli Garreta era alhora un músic popular i un tècnic formidable. Home genial i profundament intuïtiu, com digué Pau Casals, constituïa, segons notà Joaquim Pena, un cas molt curiós en la història de la música. No havia tingut mai més mestre que el seu pare, qui li ensenyà les primeres nocions de l'art dels sons. No havia assistit mai a cap Conservatori ni escola de música. Havia viscut sempre allunyat dels centres musicals i de les grans urbs. No anava a Barcelona sinó ocasionalment. I, malgrat tot, veritable autodidacta, amplià amb una intuïció genial els breus estudis i els seus coneixements sumaris, i a poc a poc, per la seva inspiració poderosa i el seu instint, es convertí en un músic eminent, en un tècnic formidable, que de la mateixa manera triomfava amb les seves sardanes i amb les seves simfonies, i copsava nous i sorprenents efectes orquestrals. Les seves sardanes feien conèixer i admirar universalment els trets essencials i característics de la nostra dansa nacional. N'ha escrit prop de cent. En totes hi ha, ultra la més sorprenent perfecció tècnica, l'etnicitat més pura i viva. Catalunya perd en Juli Garreta una de les glòries més legítimes i enlairades, realitat sortosa i triomfant, esperança i encara gràvida de possibilitats i d'ulteriors desenrotllaments. Garreta era un veritable geni musical, i cada dia que passi la posteritat confirmarà amb més convicció aquest judici. Catalunya està de dol. Juli Garreta és mort. Tota la nostra terra plorarà aquest traspàs prematur. Al seu enterrament acudiran en esperit totes les comarques catalanes. A Sant Feliu de Guíxols acudiran en pelegrinatge tots els amadors de la nostra música. Mai no serà tan notori el ritme religiós de la sardana com al voltant de la tomba de Juli Garreta, convertida en un dels monuments commemoratius de la renaixença de Catalunya.
