22/01/2022

Justícia quilòmetre zero

4 min
Justícia quilòmetre zero

“Descriure és més difícil que opinar, per això tothom opina”. Em fa l’efecte, amb permís de Josep Pla, que opinar tampoc és fàcil. Si el criteri no es dedueix de l’observació i la reflexió, sembla més una ocurrència. La coherència argumental és sempre necessària, però no és el mateix suggerir fórmules per reaprofitar els torrons que per afrontar un problema social, especialment quan el pronunciament s’emet des d’una tribuna d’autoritat.

El pensament em ve al cap arran de la proposta del CGPJ per pal·liar la desertització progressiva de la planta judicial al Principat. Ens falten jutges, vet aquí. La nota del Consell atribueix la sequera a un poti-poti d’ingredients: el cost de la vida, la manca de tradició opositora i la dificultat que pot suposar que la comunitat compti amb llengua i dret civil propis. La solució que formula és, per contra, de plat únic: un complement específic per als jutges destinats a Catalunya.

Confesso que em va cridar l’atenció que es considerés la llengua i el dret propi com una “dificultat”. No perquè estigui imbuïda de l’esperit Mr. Wonderful i consideri tot entrebanc com una oportunitat. Tampoc perquè el terme delati una concepció de la pluralitat com una nosa (equivalent de destorb, llast, molèstia, obstacle, contrarietat, desavantatge, impediment, pes mort... i altres sinònims de dificultat ); una interpretació impensable en estats plurilingües com Bèlgica o Suïssa. La curiositat rau en el fet que el català no és un requisit per exercir a casa nostra, sinó una opció. En tot cas, els mesos a l’Escola Judicial i en pràctiques tutelades semblen prou temps perquè un cervell entrenat a memoritzar tres-cents temes aprengui els rudiments d’una llengua romànica. Se suposa que en millor posició que tants de forans que ho fan, sense estímul en metàl·lic, darrere un taulell o en el servei domèstic, posem per cas. Un inconvenient anecdòtic, al capdavall, si tenim present que només un 7% de les sentències es fan en català. Simbòlic, oi?

Encara em va sobtar més la referència al dret civil propi, amb el benentès que la normativa foral s’aplica directament als territoris que compten amb dret especial i l’anomenat dret comú hi actua com a supletori. Si formés part del temari de l’oposició, com sembla lògic, seria un escull ja superat que no caldria compensar. La realitat és que per a l’examen només s’hi passa de puntetes i que la formació que proporciona l’Escola Judicial en dret propi i llengües autonòmiques es reconeix com a mèrit. S’ofereix sota l’epígraf “activitats multidisciplinàries” al costat de “taller d’escriptura”, “expressió oral” o “cine i dret”. L’anglès, per la seva banda, es considera “activitat complementària”. No comment. Pel que fa al cost de la vida, no tinc dubte que hi ha llocs de la geografia ibèrica on costa menys omplir el cistell de consum; això afecta especialment col·lectius precaris que agrairien una empenta per superar el gener costerut.

La manca de tradició opositora a Catalunya és, de les causes esmentades, el moll de l’os. Se sol atribuir a l’esperit emprenedor de la societat catalana (la taxa d’activitat emprenedora és la més alta de l’Estat), però hi ha altres factors -la percepció de proximitat, la confiança projectada o el rerefons històric, per exemple- que poden modular l’adhesió o el distanciament social. Un dels decrets de Nova Planta -publicats pel rebesavi de l’actual rei, Felip V-, en què es parla eufemísticament de “pacificació”, va anorrear la singularitat legal i lingüística del Principat i va aniquilar l’estructura institucional (des de la Generalitat fins als ajuntaments), amb una penetració invasiva de la justícia cap a quotes de poder polític. La Reial Audiència de Catalunya assumeix el model castellà i queda en mans del Capità General, màxima autoritat civil i militar. La cúpula (els setze jutges de l’embarbussament popular) es confia a magistrats de fora del país i a filipistes retornats, coneixedors de l’entorn, disposats a col·laborar amb el règim i aplicar el nou corpus, de matriu castellana, “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado ”. La fita uniformitzadora no és la primera, ni la última. ¿Es pot sostenir que mai ha estat l’espanyol llengua d’imposició? Com apunta Ngugi wa Thiong’o -intel·lectual kenià contra el jou colonial, davant la prohibició d’una de les seves obres-“de vegades fem preguntes / no per trobar respostes que no tenim, / sinó per trobar respostes que ja tenim”.

Sol passar que, quan falla la hipòtesi, fallen les conclusions. O ens decantem per solucions a curt termini. Potser la cosa no va d’atraure professionals de fora, sinó de forjar vocacions a dins; especialment si es pretén dotar una plantilla volàtil de més permanència i arrelament. És fàcil que els catalans (d’origen o d’adopció, tant se val) estiguin més avesats a trampejar les “dificultats” i feliços com anissos de romandre a casa seva. Per alimentar l’interès dels que ja viuen i treballen al territori el Consell podria establir un sistema de beques per corregir el biaix de procedència i, de retruc, el de classe. De passada, podria repensar el sistema d’accés i orientar-lo cap a una administració de la justícia més humana i empàtica.

No se’m fa estrany que sindicats policials també exigeixin un plus per als agents destinats a Catalunya, considerada (com Gibraltar) “zona d’especial singularitat”; però el CGPJ no és el gremi dels jutges, sinó el seu òrgan de govern. No em consta, en aquest sentit, que s’hagi pronunciat per posar ordre en assumptes espinosos, com el negoci (en negre) de la preparació dels opositors, ni que emprengui cap iniciativa per garantir els drets lingüístics dels catalans com recomana el Consell d’Europa.

La justícia se sol representar com una dona que branda una espasa amb els ulls embenats. Un símbol de fermesa i imparcialitat o d’imposició i ceguesa, segons com, segons quan. De vegades -com se sent dir un personatge de Tom Stoppard, dissident a qui tracten de boig-“les opinions són símptomes”.