L'alegria del PSC
És una constant en l’anàlisi política de les darreres setmanes donar per guanyador de les properes eleccions el PSC i situar Salvador Illa com a futur president de la Generalitat. Certament, la trencadissa provocada per la decisió de Junts per Catalunya de sortir del Govern ha estat un regal als socialistes, com ho era també una coalició de govern que era més notícia per les desavinences i els conflictes entre socis que no pas per l’acció política i la gestió.
En política, moltes vegades les coses surten bé més pels errors dels altres que pels mèrits propis, i aquest era el cas, almenys fins ara, del PSC. Però amb tot el que ha de ploure encara és francament agosarat cantar les absoltes a la majoria independentista i donar per fet que hi haurà canvi a la presidència. Hi ha pocs dubtes que, amb la dinàmica que portava el Govern fins a la setmana passada, la cosa només podia acabar malament o molt malament, però amb un executiu monocolor, liderat pel president Pere Aragonès, és possible que els millors moments per al PSC s’hagin acabat. L’autoproclamat govern alternatiu de Salvador Illa vivia millor en temps de trifulgues.
Fins ara, el cap de files socialista en tenia prou deixant que els seus adversaris es desgastessin sols, però a partir d’ara, si vol mantenir l’expectativa, haurà de començar a proposar alguna cosa. No n’hi ha prou a mostrar-se moderat i intentar tenir la imatge de valor segur mentre, amb paternalisme, assenyala la resta com uns insensats. Això val quan hi ha soroll, però el més probable és que a partir d’ara el govern Aragonès sigui capaç de projectar una imatge de seriositat que fins ara no havia pogut exhibir i parlar amb els fets i amb l’acció política. Salvador Illa ja no ens ha de salvar als catalans d’un govern en picabaralla permanent sinó que ha de demostrar que ell tindria un govern millor i que té alguna proposta engrescadora que l’allunyi de la grisor i l’ensopiment que projecta.
Ni amb tot de cara, tenint els adversaris distrets amb altres problemes, tenint Ciutadans en fase terminal i tenint Pedro Sánchez a la Moncloa, no hi ha cap enquesta publicada on el PSC es desmarqui de forma clara. Aconsegueix la victòria, això sí, però tot i esgarrapar algun escó no es genera cap aritmètica nova ni diferent de les que ja hi ha avui al Parlament. A les últimes eleccions, una victòria amb vots i empatar amb escons només li va servir per convertir Illa en el cap de l’oposició.
La sort del PSC a Catalunya sempre va lligada a la sort del PSOE a Espanya. Quan a finals de l’any vinent, si és que no s’avancen, hi hagi eleccions espanyoles és quan de veritat es tiraran els daus per als socialistes catalans. Si Pedro Sánchez ha de deixar la Moncloa, ben probablement el tren de Salvador Illa que el podria portar a la plaça de Sant Jaume passarà de llarg.
Segurament, si les eleccions a Catalunya se celebressin demà les guanyaria el PSC, però demà no estem cridats a votar. Abans hi haurà altres fites importants. Aviat hi haurà el debat sobre l’aprovació dels pressupostos i seria inversemblant que s’aprovessin els de l’Estat i no s’aprovessin també els de Catalunya. O s’aprovaran tots o no se n’aprovarà cap, exactament com va passar ara fa un any. A més, a la primavera estarem plenament immersos en les eleccions municipals, el resultat de les quals serà molt rellevant per veure quina salut política té cada partit. I serà especialment significatiu comprovar si ERC continua guanyant terreny a l’àrea metropolitana, plantant cara al PSC com mai no havia passat abans, ni tan sols en temps de majories absolutes de Convergència i Unió.
El que es pot donar per descomptat és la negativa de Junts a donar suport als comptes que, paradoxalment, va deixar embastats l’exconseller Jaume Giró, perquè la seva prioritat serà la d’intentar presentar una Esquerra Republicana dependent dels socialistes, fent un encomiable exercici d’amnèsia i oblidant el pacte a prova de bomba que el partit que presideix Laura Borràs manté amb el PSC a la Diputació de Barcelona i en dotzenes d’ajuntaments i consells comarcals.
Encara ha de ploure molt –i bona falta que fa!– abans no hi hagi eleccions a Catalunya. Per això, seria un exercici carregat de voluntarisme creure que la foto electoral d’avui serà la mateixa que hi haurà quan Pere Aragonès dissolgui el Parlament i convoqui els comicis. El Govern liderat per Esquerra té l’oportunitat de mostrar-se com una opció sòlida de govern tot i saber que rebrà alguna rebolcada parlamentària, Salvador Illa té el repte de convèncer que té una proposta per a Catalunya que vagi més enllà d’aplanar el terreny al PSOE i Junts comença un camí incert cap a no se sap on. Amb aquest panorama, l’alegria del PSC es va acabar quan el soroll del Govern va desaparèixer.
