L'estiu és per als cossos
L’estiu és bo per a la memòria, potser perquè disposem d’un temps buit d’activitat i contingut que afavoreix les divagacions mentals. Però la memòria no és només una activitat cerebral, com no ho és cap que sorgeixi de la consciència. Mal favor ens va fer Descartes condemnant-nos a la divisió radical del dualisme. El record s’ancora en el cos, en el tacte i els sentits i després, si en som capaços, esdevé paraula. Hi ha un oreig concret, un vent del qual no conec el nom, que em trasllada a unes tardes d’estiu en què les dones de la meva família trencaven el silenci imposat per la llarga migdiada amb un tràfec de gots i teteres. Llavors estenien una catifa de ràfia al pati, i allà, en aquella cantonada que formaven les parets de tova encalades, s’hi feia aquell vent. Fa anys que no he tornat al pati de la casa vella dels meus avis, i per això és un consol que al meu refugi estiuenc, molt més al nord i en un món radicalment diferent d’aquell d’una ruralitat preindustrial, bufi de tant en tant el vent que no sé anomenar en cap de les meves llengües. No són fotografies ni relats ni documents ni arxius el que em trasllada a aquell temps, sinó una sensació física. No sé si és de debò la meva magdalena de Proust o m’ho he inventat i cregut per pal·liar l’enyorança.
La memòria, els pensaments, l’escriptura mateixa, els situem al cap o fins i tot fora del cos, en algun espai virtual anomenat “consciència”, “ment”. Com si poguéssim ser sense carn i ossos i totes les contingències biològiques que caracteritzen la nostra materialitat. I així jo faig veure que els escric tot això fora de la meva forma física i no els dic que ara no bufa la tramuntana i les paraules que teclejo conviuen amb el soroll del tendal dels veïns o el gemec remot d’un panell oxidat. Escriure m’allibera de les circumstàncies del present i, en canvi, sento que no puc escapar-ne, que el simple exercici de voler traslladar a la pàgina en blanc alguna cosa que pugui ser llegida m’obliga a una honestedat amb mi mateixa que podria esquivar en altres àmbits. Potser per això de vegades costa escriure, com costa seure davant d’un terapeuta l’estona que dura la visita i dir qualsevol cosa que vulguem, sense la cotilla dels deures i les convencions i amb un professional que ens presta una atenció plena, tan escassa ara que l’hem de pagar. Potser és per això que esperem les vacances, no només per descansar, per “desconnectar” de les obligacions laborals i les rutines rígides que organitzen els nostres dies, sinó pel fet de poder tenir un temps en què, en teoria, podem escoltar-nos més el cos, atendre sense presses els batecs que n’emergeixen i que venim sufocant des de fa mesos. No és una evasió, sinó tot el contrari: una tornada a un estat que suposem natural, sense soroll ni fums ni presses ni retencions quilomètriques. Per això l’estiu afavoreix el bon amor i el bon sexe, encara que moltes parelles no arribaran al setembre, segons diuen les estadístiques sobre el tema. No són només les temperatures més altes i la pell bronzejada i el bon vi el que fan augmentar l’activitat en aquests dies de “tota cuca viu”. Són les hores de les quals no disposem la resta de l’any i que permeten el sorgiment del desig real. I l’atenció plena, el veritable secret dels amants virtuosos. O produeixes o folles, podríem dir, i per això una societat obsessionada amb els diners no afavoreix el bon sexe. Ni les nombroses obligacions de la nostra forma de vida, tan avançada, que desprestigia els plaers improductius i gratuïts a menys que es puguin monetitzar d’alguna manera. El més subversiu que podem fer avui, un acte gairebé revolucionari, és gaudir dels qui volem i estimem i desitgem i perdre’ns en ells per descobrir-nos-hi més lliures, més humans.
