L’etern problema de Catalunya (1943)
Peces històriques
De l’article d’Hipòlit Nadal i Mallol (el Port de la Selva, 1891 - Buenos Aires, 1978) publicat a Ressorgiment (Buenos Aires, X-1943) i transcrit a l’obra Algues (proses salobres) (Gent i Terra, 2022), editat per Vicenç Relats. Demà, a les 19:00 h, a la Fundació Valvi de Girona, es presenta el llibre L’exili dels periodistes que aplega les conferències de la III Jornada sobre Periodisme i Exili celebrada enguany al Port de la Selva. Hipòlit Nadal va fundar i dirigir, de 1916 a 1972, la revista Ressorgiment, la més longeva de la diàspora catalana. La Universitat de Girona va crear fa tres anys la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Revistes en Català.
El litigi existent entre Catalunya i Espanya, des que la nostra pàtria va veure’s absorbida per Castella, no es pot resoldre d’altra manera que acceptant el fet indiscutible del dret de Catalunya a la independència. Aquest raonament tan senzill encara no se’l saben fer la majoria dels catalans, i àdhuc molts dels que se les donen de patriotes i ostenten càrrecs representatius i s’omplen la boca de llibertat, de democràcia i de justícia. I és que el pòsit desnacionalitzador que el poder espanyol, hegemònic, ha deixat als catalans encara té empremta forta en la consciència dels nostres connacionals, els quals, d’altra banda, ja sigui per apatia, per peresa mental o bé perquè no es volen complicar la vida, accepten fórmules dilatòries i afeccionen preteses solucions que la magnanimitat dels nostres opressors ha de fer viables. Des que tenim ús de raó –i ja estem dins la cinquantena– sentim parlar del “problema” català. Hem estat contemporanis de diverses “solucions” que l’Estat espanyol –monàrquic o republicà– ha assajat amb Catalunya –les més vistents de les quals han tingut expressió en organismes com la Mancomunitat i la Generalitat–, però cap d’aqueixes “solucions” no ha resolt l’anomenat “problema català”. I és que ens hem de desenganyar d’una vegada: la qüestió de la llibertat de Catalunya no pot tenir altra solució viable que la independentista o separatista, tal com hem afirmat abans. Catalunya és un tot orgànic: és un poble complet, una cultura, una civilització, en fi. I tractar de donar solució a una civilització és un absurd, car una civilització no pot ser mediatitzada. I la civilització catalana no és cap producte improvisat: s’ha anat formant a través dels segles i s’ha imposat a despit dels entrebancs, i segueix el seu camí i no hi pot haver poder humà capaç de detenir-la. És una evolució que no pot admetre solucions perquè, malgrat tot, seguirà la seva via fins a trobar l’instrument adequat a la seva expressió natural. I, com diem, aquest instrument té un sol nom: sobirania. [...] S’ha de dir que el pitjor enemic de les llibertats catalanes no és pas l’Estat opressor sinó els mateixos catalans que li fan el joc i creuen càndidament que una altra solució espanyola pot resoldre la qüestió catalana. Car si la majoria dels catalans tinguessin consciència del dret que assisteix a Catalunya a ser lliure, l’adveniment gloriós albirador per les actuals generacions ara que el món es disposa a estructurar-se d’acord amb els drets dels pobles a disposar de llurs propis destins dintre una comunitat general de nacions lliures. Però no sent així, trobant-nos encara amb el hàndicap d’una desnaturalització de consciències de tant volum, no ens quedarà altre remei que esperar al fet que noves generacions, més conscients que la nostra, acompleixin la magna gesta alliberadora.
