L’inici de la unitat europea (1992)
Peces històriques
De l’article de Muriel Casals Couturier (Avinyó, 1945 - Barcelona, 2016) a l’Avui (19-VII-1992). Avui fa deu anys de la mort d'aquesta professora d’economia que havia ampliat estudis en tres universitats britàniques. Va presidir Òmnium Cultural de 2010 a 2015. Política de tarannà ferm i assenyat, va contribuir a l’impuls del sobiranisme català. També era optimista sobre el camí cap a una Europa unida.
Acabada la Segona Guerra Mundial, Europa es trobava destrossada, empobrida. Necessitava comprar a l'exterior per menjar i per refer la indústria. Tenia dificultats per pagar. El 1946 alguns països van rebre crèdits dels EUA i Canadà. L'any següent van haver de demanar més crèdit i no veien com podrien retornar-lo. En aquest context se situa el discurs del secretari d'Estat, G. C. Marshall, a Harvard, el 5 de juny de 1947. El polític nord-americà hi convidava els europeus a fer un pla de reconstrucció i els oferia ajut del seu país en la preparació i el suport econòmic per endegar-lo. Es va constituir un Comitè Europeu de Cooperació Econòmica per respondre a la invitació americana. Es van reunir a París els ministres d'Afers Exteriors britànic (Bevin), francès (Bidault) i soviètic (Mólotov), i va començar un període d’acció diplomàtica convidant els països europeus que havien foragitat el nazi-feixisme a participar en el pla. L'URSS va refusar de ser-hi i van quedar fora els països anomenats de l'Est. Francesos i britànics van mantenir la iniciativa i van convocar una reunió a París el 15 de juliol de 1947 a la qual van assistir els 16 països que van repartir-se l'ajuda americana: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. [...]
L’experiència de països que s'unien per rebre de manera coordinada ajut econòmic exterior va ser un pas bàsic en l'inici del procés de construcció d'una Europa unida. Hi va tenir un paper valuós Jean Monnet. Quan es referia al procés d'unificació europea solia dir: "No coalitzem Estats, unim homes". Per aconseguir-ho calia fer més coses que administrar fons d’ajuda americana. Abans calia impedir una altra guerra entre França i Alemanya. Per això Monnet va tenir la idea de posar sota una autoritat comuna la producció d'acer i carbó d'ambdós països. Així canviaria el destí d'unes regions fabricants d’armes de guerra de les quals elles eren les principals víctimes. El 9 de maig de 1950 el ministre francès d'Afers Exteriors, Robert Schuman, va exposar la proposta en un discurs al Quai d'Orsay. El projecte, amb el vistiplau del canceller Adenauer, unificava bases per al futur progrés industrial francès i alemany, i convidava els altres països europeus a afegir-s'hi. Així naixia la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, primera pedra de l'edifici que encara construïm. De llavors ençà el camí ha estat llarg i no sempre fàcil. A mesura que avançaven amb èxit aspectes econòmics de la unitat europea es feia evident la raó dels primers europeistes quan afirmaven que l'objectiu ha de ser la unió política. En el camí hi ha una fita lligada a un altre gran nom de l'europeisme: Spinelli. Va assolir el 1984 que el Parlament Europeu aprovés el seu projecte de tractat d'unió europea. Fets avançats com l'Acta Única i els acords de Maastricht hi tenen el seu origen. Encara hem de caminar molt.
