El passat 26 de setembre vam tornar a veure el seu característic marbre verd arran de la intervenció del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a l'Assemblea General de l'ONU. Des d'on parlava, Netanyahu? Com qualsevol altre edifici, l'Assemblea General està ubicada en algun lloc concret, òbviament. El complex es troba arran de mar, a Turtle Bay, a Manhattan, i ocupa unes set hectàrees que inclouen l'edifici del Secretariat (la famosa torre de 39 pisos que hem vist en mil imatges), l'edifici de l'Assemblea General, la Biblioteca Dag Hammarskjöld i l'edifici de conferències. Tot i ser físicament dins dels Estats Units, aquestes set hectàrees no estan sotmeses a la jurisdicció nord-americana: tenen condició legal d'extraterritorialitat. Allà s’hi aplica l’estatut propi de l’ONU, i els diplomàtics que hi treballen gaudeixen d’immunitat. Després hi ha les seus de Ginebra, Viena i Nairobi, així com les diverses agències (per exemple, la Unesco a París). En tot cas, és evident que l'organisme més important en termes simbòlics de l'ONU és l'Assemblea General. Es troba a la mateixa ciutat que va veure néixer un dels seus pitjors crítics: el president dels Estats Units, Donald Trump.
L’ONU va néixer en un context polític molt específic que tenia poc o gens a veure amb l’actual. El 24 d’octubre del 1945 –data oficial de la fundació d’aquesta organització– tothom tenia més o menys clar que la fi de la Segona Guerra Mundial no equivalia ben bé a una pau idíl·lica, sinó a un tens reequilibri de forces que s'acabaria coneixent com la Guerra Freda. Tothom tenia igualment clar que la potència hegemònica indiscutible d'aquell moment eren els Estats Units. La República Popular de la Xina encara no existia (va ser fundada el 1949) i l'Índia encara era una colònia britànica (fins a l'agost del 1947), etcètera. L’ONU neix marcada per aquests fets, que són qualsevol cosa menys anecdòtics. Per comprovar-ho només cal llegir el Preàmbul i, sobretot, els nombrosos capítols relacionats amb qüestions de seguretat de la Carta de les Nacions Unides, aprovada el 26 de juny del 1945 a San Francisco. La Carta assumeix –això sí, tàcitament– l’existència d’una (pre)política de blocs, i li atorga plena legitimitat en punts tan delicats com el Consell de Seguretat (article 23.1).
L’ONU substituïa la vella Societat de Nacions, fundada el 1919, que en aquell moment ja no tenia res a dir, tret de reconèixer el seu caràcter obsolescent –cosa innegable– i fracassat –extrem més discutible–. Val a dir que l’ONU no va ser ben bé el resultat d’una refundació, i encara menys d’una mera reforma estructural de la Societat de Nacions. Era un organisme nou i diferenciat (de fet, la Societat de Nacions no es va dissoldre oficialment fins al 1946). I ara arriba la pregunta que dona nom a l'article, i que potser per a alguns resulta improcedent, o fins i tot excèntrica: per què, amb estatut d'extraterritorialitat o sense, l'Assemblea General l'ONU ha de ser als Estats Units? M'avanço a respostes que són del tot plausibles: perquè canviar-la de lloc en l'actual context implicaria un sotrac inassumible, perquè resultaria molt difícil arribar a un consens, etc. No negaré pas que això és així, però tampoc em puc estar d'aportar almenys dos arguments en sentit contrari. En primer lloc, els Estats Units que van participar activament en la derrota del Tercer Reich alemany o del Japó que havia esclavitzat mig Àsia ja no tenen res a veure amb el país que ha votat de forma massiva Donald Trump i aposta per l'aïllacionisme i l'autoritarisme. En segon lloc, la majoria (més del 70%, de fet) de les accions de l'ONU es duen a terme en aquell espai indefinit que abans s'anomenava Tercer Món i que avui es coneix eufemísticament com a Sud Global. Diverses agències, com l'Unicef, l'UNFPA i l'ONU Dones, ja han anunciat el seu trasllat a Nairobi (Kenya) el 2026.
L'Assemblea General de l'ONU al cor de l'Àfrica negra? Per què no? Molta atenció, per exemple, amb les potencialitats econòmiques de l'anomenat Silicon Savannah ubicat allà. Parlem, en definitiva, d'una realitat emergent en tots els sentits, no del nostre món envellit i ple de pors, com explicava diumenge aquest diari. Les ciutats signifiquen coses. La Ginebra del 1919 partia del relat de la neutralitat suïssa, la Nova York del 1945 encarnava la nova hegemonia mundial, etc. Avui, algunes ciutats del Sud Global ben estructurades –sigui Nairobi o una altra d'equivalent– semblen una aposta incerta, evidentment. Encara es poden comptar amb els dits d'una mà, però ja representen el futur –més ben dit: un futur possible.
