23/10/2021

L’opció de la ingenuïtat

3 min
L’opció de la ingenuïtat

Durant els anys del Procés molts catalans van experimentar que la distància entre Barcelona i Madrid és bastant més gran que els poc més de sis-cents quilòmetres que separen les dues ciutats. La unitat d’Espanya és un ciment que transcendeix les ideologies de la dreta o l’esquerra, i la lògica progressista que s’aplica a altres qüestions amb criteris democràtics, liberals i de defensa i protecció de la diversitat, no s’aplica si afecta la qüestió catalana. O, més ben dit, els criteris transformadors no s’apliquen quan es parla de la unitat d’Espanya, que es considera un bé superior. Així ha sigut històricament i l’embat al País Basc primer i a Catalunya després ha fet viure al sistema democràtic espanyol episodis que l’han erosionat tant internament com de cara als seus socis europeus. Episodis d’ús de la força o el terrorisme d’estat i l’actuació política dels tribunals, en mans de la dreta més conservadora, han sigut absorbits majoritàriament per l’opinió pública espanyola sense grans contradiccions.

Espanya és una i homogènia i això està per damunt d’altres valors, ja sigui en l’actuació de la judicatura, de la monarquia o de la premsa orgànica. Com deia sense vergonya un director de diari de la dreta espanyola, “la unitat d’Espanya està per damunt del periodisme”. També a Catalunya hi ha mitjans en què la ideologia política està per damunt del rigor periodístic, però aquest serà el tema un altre dia.

Entendre la societat espanyola i el que representa un estat hauria de ser un dels aprenentatges de la política catalana dels últims anys. L’expresident Jordi Pujol, que ha malaguanyat el seu llegat -de moment i fins que la història en pugui fer un balanç- amb la corrupció familiar, sabia perfectament què és un estat i com actua. El seu capital polític va ser saber treure’n el màxim profit fins que la majoria absoluta d’Aznar ja no el va necessitar. De fet, Pujol coneixia tan bé el funcionament del poder que si hem de fer cas del comissari Villarejo, una de les rates de la claveguera, la família compartia banc i negocis amb les més altes instàncies de l’Estat.

Moltes de les decisions polítiques del Procés s’expliquen per improvisació i per l’atomització i desconfiança interna dels partits sobiranistes, però també pel seu desconeixement del poder d’un estat. Si el sobiranisme algun dia es reordena estratègicament haurà de deixar de banda la ingenuïtat, haurà d’haver après la lliçó. Però qualsevol desafiament a l’Estat només tindrà legitimitat, i per tant possibilitats, si té una majoria democràtica folgada, reconeixement internacional i no és violent. Es tractaria de deixar la ingenuïtat del desconeixement, però no l’opció, potser també ingènua per a alguns, del pacifisme i la democràcia.

Aquesta setmana, amb el compliment del desè aniversari del final del terrorisme d’ETA, s’ha reproduït una certa fascinació per la política basca. Una fascinació immerescuda. Els polítics bascos van aprendre abans i des de l’error del terrorisme el que és la bota d’un estat i la seva capacitat de resposta quan es posa en dubte la seva essència. Per això avui els bascos són els més pragmàtics dels pragmàtics.

Està bé posar les paraules d’Arnaldo Otegi en valor, agrair-les, però el món abertzale no mereix la fascinació amb la qual alguns el miren. Té mèrit ser crític dins una organització que et pot volar el cap, té mèrit portar-la des de dins a la dissolució i l’autocrítica, però hi ha 853 morts que mai no seran un error sinó una barbàrie. Una atrocitat comesa gràcies als silencis de la por, la connivència de la societat amb les barbaritats d’uns i altres i la covardia de molts que no han mirat als ulls a les víctimes.

La via pacífica no treu fermesa a les reivindicacions. Qualsevol llibertat és un camí llarg sense dreceres. Val més pecar d’ingenuïtat que carregar amb el pes dels pistolers i el silenci còmplice fet de por.

Els bascos mantenen avui una situació de privilegi dins d’Espanya, gràcies al control de la seva fiscalitat i a la nul·la solidaritat amb la resta de comunitats. Una situació d’avantatge guanyada en bona mesura des de l’extorsió de la violència. L’Estat sap que el privilegi basc no es pot generalitzar i que l’economia catalana ha de fertilitzar altres territoris. Però també sap que l’equilibri actual no és estable. La resposta des de Madrid, per part de la dreta, és la involució, la uniformització i la recentralització; i, per part del centreesquerra, una transformació sense concreció. L’únic instrument útil de les “perifèries” és ara mateix condicionar les polítiques d’un govern que necessita mirar fora de Madrid per mantenir-se viu, l’únic que interessa a l’inquilí de la Moncloa.

stats