L’ordre públic després d’uns fets tràgics (1937)
Peces històriques
De l’article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) publicat al diari d’ERC, La Humanitat (9-V-1937), tal dia com avui. Arribaven a Barcelona forces del govern central per aturar els combats entre anarquistes (CNT-FAI) i trotskistes (POUM), per una banda, i Generalitat, ERC, Estat Català, UGT i comunistes (PSUC), per l’altra. Aquella lluita dins la zona republicana havia esclatat feia sis dies quan el comissari d’Ordre Públic del govern català, Rodríguez Salas (del PSUC), va entrar amb guàrdies d’assalt a la Telefònica per desallotjar l’edifici controlat per la CNT.
No hi hauria res més deslleial ni més perillós, que l'aprofitar els tràgics fets recents per a sostenir, com ja sosté algun diari de Madrid, que les funcions d'Ordre Públic no poden ésser deixades a les mans de la Generalitat de Catalunya. El qui això sostingui de fora estant és un perfecte anticatalà més o menys disfressat. I el qui ho sostingui des d'ací mateix demostra que no té cap esperit autonomista ni catalanista. Si els catalans i llur Govern accepten que ara l’Estat central s’encarregui de les funcions d'Ordre Públic en el nostre territori, és perquè hi veuen la posta en pràctica d’un dels ressorts normals del règim autonòmic. No sols en els països d’àmplia autonomia com Catalunya, ans encara en els països d’àmplia autonomia federativa, l'Estat central intervé en el manteniment i restabliment de l'ordre públic quan això es considera necessari. La disposició que sobre aquest punt conté l’Estatut Exterior de Catalunya, la contenen també, en essència, les Constitucions federatives i la consigna el programa federal de Pi i Margall [del segle XIX]. Que, en un determinat moment greu, l’Estat central s’encarregui de les funcions d’Ordre Públic no significa el fracàs ni la desqualificació del poder autònom. És una eventualitat prevista en tots els règims d’autonomia federal i subfederal. Significa, només, que hi ha la realitat o l’amenaça d’una pertorbació que, per la seva magnitud o per efecte de les circumstàncies, desborda el marc territorial o exigeix mitjans d’acció més considerables que aquells dels quals el poder autònom pot disposar. Tal és el cas actual de Catalunya. Tal ha estat, en diverses ocasions, el cas d’altres països de règim anàleg. [...] ¿Què té d’estrany que l’Estat central obri o pugui obrar amb més eficàcia davant pertorbacions molt greus, comptant com compta amb mitjans materials més forts? I encara és just de remarcar que la Generalitat, amb reduïts mitjans, aconseguí superar els moments més difícils dels passats disturbis. Hem de creure que el Govern de la República es mantindrà dins els límits de les seves facultats. I les seves facultats, definides en l’article novè de l’Estatut, no li permeten pas d’”incautar-se” de les funcions d’Ordre Públic a Catalunya. El verb incautar, que conjuguen alguns periòdics, està fora de lloc. Allò que pot fer el Govern de la República, allò que ha fet, és assumir temporalment la direcció dels serveis d’Ordre Públic. La il·legalitat que va cometre l’any 1934 [proclama confederal de Companys el 6 d’Octubre] el Govern Lerroux [radical-conservador], no la pot cometre, ni la cometrà segurament, el Govern Largo Caballero [socialista].
