La immensa majoria de mamífers tenen un os al penis, anomenat bàcul. No cal entrar en detalls sobre els avantatges de tenir aquesta assistència òssia. Però fa 2 milions d'anys, els humans vam perdre una seqüència d'ADN que precisament codificava l'existència d'aquest os. Per què, eh? Quina nosa feia, senyor Darwin?
A causa d'aquesta evolució indesitjada, la configuració del penis humà és força singular i som dels poquíssims mamífers que no tenim bàcul. Càsum dena!
Reflexionem: aquest os, situat al llarg de l'eix del penis, permet al mascle realitzar una penetració efectiva en qualsevol moment i, a més, contribueix a perllongar la durada de la còpula. No em direu que no és pràctic. Doncs l’evolució ens ha robat aquesta meravella!
Un festival de formes i mides
El cas és que, dins del regne animal dels mamífers, el bàcul és tot un espectacle de diversitat:
- En un extrem, tenim algunes espècies de lèmurs en què el bàcul és tan petit que gairebé sembla una relíquia evolutiva que s’ha d’observar al microscopi.
- A l'altre extrem, hi trobem els mascles de morsa, que poden presumir d'un bàcul de fins a 65 centímetres de longitud. Heu llegit bé. 65 cm!
Però d’on ve aquesta variabilitat? Encara que no us ho cregueu, aquesta pregunta fascina els científics. Buscant a les publicacions, he trobat més de cent estudis d’investigadors, suposadament seriosos, preocupats pel tema del bàcul.
Per citar-ne un: Evidència experimental de l'evolució del bàcul dels mamífers per selecció sexual, de Leigh W. Simmons, Renée C. Firman publicat a la revista Evolution. L’estudi va seleccionar diferents grups de ratolins i van separar-los en monògams i polígams. Els ratolins monògams havien de copular sempre amb la mateixa femella, mentre que els polígams tenien total llibertat sexual.
Ara direu, pobres bèsties, com n'abusem! Però comparats amb altres ratolins de laboratori, a qui s’implanten elèctrodes al cervell o se’ls inoculen virus mortals, aquests ratolins es podien considerar francament afortunats. D’acord, n’hi havia uns que havien de copular sempre amb la mateixa femella tant si els agradava com si no, i a més, de tant en tant uns humans amb bata blanca els agafaven el penis i els prenien mides. Res greu, vaja!
Resultat: la monogàmia encongeix el bàcul
El cas és que la seva col·laboració va ser decisiva. Al cap de no sé quantes generacions, es va veure que la mida del bàcul havia disminuït significativament en els ratolins monògams. No tenir competència va fer que es relaxessin i el bàcul, en conseqüència, va deixar de tenir importància.
Aquest mateix motiu és el que es creu que va fer que els humans perdéssim el bàcul: la maleïda monogàmia... Bé, una relativa monogàmia, per què ens hem d’enganyar?
Jo m’imagino els científics que van participar en aquest estudi sopant amb amics i quan els pregunten “en què estàs treballant, ara?”, en lloc de contestar “estem vigilant que uns ratolins follin sempre amb la mateixa ratolina i després els prenem la mida del penis”, cosa que faria que els seus amics els perdessin el respecte per sempre, posen cara d’interessants i responen: “Estem investigant un nou tractament experimental contra la glomerulonefritis membranoproliferativa”.
I és que la ciència no sempre és compresa com es mereix!
