Legisladors multireincidents
Tots estem d’acord que és inacceptable que hi hagi persones que són detingudes centenars de vegades per cometre furts i petits robatoris i que després continuen actuant amb impunitat als nostres carrers. Comprensiblement, aquesta realitat genera frustració, desconfiança i una percepció de fracàs tant del sistema policial com del judicial que sempre acaba essent utilitzada pels que no dubten a instrumentalitzar-ho per treure’n rèdit polític.
Davant d’aquesta situació, és evident que cal actuar amb determinació, sense excuses ni dilacions. Ara bé, el problema comença quan es confon la contundència amb soroll i l’eficàcia amb titulars cridaners. Quan emergeix una qüestió que genera alarma social, la recepta més habitual és proposar un enduriment de les penes del Codi Penal com a gran solució màgica, pensant que això provoca un canvi automàtic en les persones que es proposen delinquir.
Tenim incomptables exemples de legislació feta en calent amb l’esperança que augmentar les penes tindrà un efecte dissuasiu immediat. Però si això fos cert, per posar un exemple extrem, hauríem d’acceptar que els països que apliquen la pena de mort per als delictes més greus tindrien índexs de criminalitat molt inferiors a aquells on les condemnes són menys severes. Les dades i els estudis criminològics fa temps que desmenteixen aquesta correlació simplista: no hi ha una relació automàtica entre la gravetat de les penes i el nombre de delictes comesos.
Aquests dies, fruit de diverses urgències polítiques de qui necessita suports parlamentaris i de qui necessita alçar la bandera de la mà dura, ens trobem immersos en la tramitació d’una nova modificació del Codi Penal, pactada entre PSOE, PP i Junts, que vol endurir les penes de presó per als delinqüents multireincidents. Amb la nova regulació, per exemple, el robatori d’un telèfon mòbil pot comportar una pena d’entre un i tres anys de presó. Així, per donar resposta a una alarma social que, al meu entendre, és del tot justificada, el legislador reincideix en una pràctica política discutible, com és la de fiar-ho tot a la duresa de les penes.
Anem amb compte, però. Com ja han advertit nombrosos experts, jutges i fiscals, aquesta mesura pot acabar produint l’efecte contrari al desitjat. Endurir les penes no és neutre des del punt de vista processal: exigeix procediments judicials més complexos i garantistes que alenteixen la resolució dels temes. Per això, el resultat previsible és que una persona que roba un mòbil podria passar fàcilment dos o tres anys esperant el judici i, com és fàcil d’imaginar, és possible que durant aquest temps no desaprofiti l’oportunitat de continuar delinquint. Per tant, la contundència del Codi Penal probablement quedarà evaporada enmig de les enormes demores de l’administració de justícia.
Com he escrit altres vegades en aquestes pàgines, el factor que incideix de manera més decisiva en la reincidència no és tant la lletra del Codi Penal com el col·lapse crònic dels jutjats.
La policia, en termes generals, fa la seva feina, com demostra la seva capacitat per detenir una persona dotzenes de vegades. Però tot s’encalla quan el cas arriba als jutjats, i no perquè els jutges treballin poc sinó perquè la plantilla de jutges és insuficient. Catalunya té aproximadament 11 jutges per cada 100.000 habitants, mentre que la mitjana de la Unió Europea és de 20, gairebé el doble. Aquesta dada explica, per exemple, que els anomenats judicis ràpids, que haurien de resoldre’s en quinze dies, acabin celebrant-se al cap de quinze mesos. El Codi Penal ja ofereix avui prou mecanismes per imposar penes més elevades i retirar de la circulació els multireincidents, si s’aconseguissin sentències fermes en poques setmanes per als petits delictes comesos fa un mes.
El diagnòstic fa anys que està fet: el principal problema de la justícia al nostre país és la manca de jutges i de mitjans per donar respostes ràpides i efectives. I aquesta és una decisió essencialment organitzativa i pressupostària que, per les raons que sigui, no s’ha volgut prioritzar mai.
Mentre el legislador continuï reincidint en mesures sorolloses però poc efectives, pensades més per apaivagar la indignació que per resoldre el problema, la multireincidència persistirà. Massa sovint, les solucions eficaces fan menys titulars que les proclames grandiloqüents, però les urgències polítiques són un terreny adobat per als cops d’efecte que no tenen cap resultat pràctic.
