L’home del despatx
Fa dies que no dorm bé. Des d’allò del Draghi. El vídeo de la noia que se li enfila a la taula, a un pam de nas, i l’amenaça. Va veure les secretàries rient, al YouTube, i s’hi va acostar. Fa gràcia això del confeti, li van dir. Que li tiri confeti i prou. Però vaja, quin esglai, pobre home, van afegir, veient-li la cara. De por. És que el podria haver mort, com es pot colar una antisistema així?, va fer ell. Ja no és com abans.
Es tanca al despatx. Té vidre aïllant, perquè fa dies que hi ha treballadors que protesten a baix. S’hi colen algunes botzines, són inevitables. I no se’ls pot fer fora, ni que tallin el carrer. Sort que és a l’última planta. No és una torre de les més altes, té amics més amunt. Va bé, tens bona vista, ho controles tot. El seu germà, el que no li van tan bé les coses, li va dir de manera més agra: “Els poderosos us enlaireu per no tocar de peus a terra”. Què més voldria el germà que un despatx així. Ell hi aporta la “mirada aèria”. També vola molt. En first class i sala VIP, protegit, les cues les fan els turistes, els turistes rai, però si n’agafes cada dia, si és la teva feina...
La teva feina. L’hi va preguntar el seu nét, l’altre dia. Costa explicar-ho a un nen petit. Fa negocis. Quines coses fabriques, avi? No és tan fàcil. Ell fa operacions. Inverteix aquí i allà. Posa gent en contacte. Mou diners. Li ha costat molt. La gent es pensa que és sort. I ara. No fa res més que treballar. No es jubilarà mai. Fa contactes. Està al cas. L’altre dia, en una trobada de poderosos, el que té més gràcia va dir: “Abans discutíem qui la tenia més llarga, l’eslora del iot, i ara mirem qui té la més dura, la imputació”. Van riure. L’Esther no, són bromes més d’homes. Però ara s’ha de tenir una dona a la reunió. No cal obsessionar-se amb les quotes, seria injust posar-hi dones perquè sí. Però una n’hi has de posar, que si surt la foto no sembli que tot allò és cosa d’homes. Si no, de seguida et critiquen. Ja no és com abans.
Mira el moble llibreria de darrere. No recorda haver-ne llegit cap llibre. Els que té al despatx no són de llegir. Són edicions de luxe. Van bé per tapar fotos. Va fer amagar la d’ell i el rei, per allò de l’elefant. Que ho van exagerar, avui en dia un troba la foto i ja no ho pots aturar. Ja no és com... Va tapar la de l’Urdangarin. I la d’ell i el Pujol. Al calaix on les secretàries li posen les fotos que rep de les reunions d’empresaris, en té amb el fiscalista aquell que ha estat a punt d’anar a la presó. I amb en Rato. Com l’han deixat caure. És cert que d’aquestes coses, ja se sap, no se’n pot abusar. No ho pots forçar. Aquells diners són allà per algú, és que si no és perdrien... però ara de seguida en diuen corrupció. La gent hi vol sucar pa. Abans als grans diaris no hi sortien aquestes coses. Amb el Twitter, tothom pot dir el que vulgui. No hi ha control.
El poder encara és el poder. El de la cueta feia por, tant fer-lo sortir a la tele, però això d’en Rivera sortirà bé. Aquest també agrada a la tele. Se l’ha ajudat, esclar, és que algú haurà de pactar. S’ha d’estabilitzar el país, no pot haver-hi un Congreso ingovernable. I el de Ciutadans és assenyat, no farà bogeries, ja s’ha reunit amb molts. És que si no els antisistema... Mira aquell de la sandàlia i les samarretes, en parla bé en Mas i tot, com s’hi va abraçar. És que en Mas, també. Aquí qui mana: ell o aquests de l’ANC? I va sobrevivint, però és una fugida endavant, ja se li ha dit. A Madrid t’esbronquen pel que passa aquí, i aquí els sobiranistes et diuen unionista. I després hi ha això del Draghi. Avui hi havia unes octavilles a terra, a l’entrada. La por ha de canviar de bàndol. Això és una amenaça. Ha demanat a les secretàries que mirin si el vidre del cotxe és blindat. “Blindat contra el confeti?”, deien, rient. Es pensen que no se les sent. Abans almenys la teva gent era agraïda, de confiança. Ja no és com...
