06/06/2022

Els límits de l’amistat entre Rússia i la Xina

3 min
El president de Rússia, Vladímir Putin, i el de la Xina, Xi Jinping, són dos dels més interessats a ocupar el buit dels EUA a l'Afganistan

Oportunitat. L’ambigüitat xinesa a Ucraïna es va definint. La connivència del règim de Pequín amb la invasió russa s’ha anat esvaint a mesura que la guerra s’allarga i es compliquen les opcions d’una victòria per al Kremlin. Malgrat el silenci còmplice de Xi Jinping i una declaració compartida del 4 de febrer assegurant que Rússia i Pequín comparteixen una mateixa visió del món i de la seguretat global, el suport xinès a la guerra és més que discret. No hi ha hagut ajuda militar ni exportació d’armes a Rússia. Els límits de l’amistat entre Putin i Xi han quedat en evidència. 

Pequín no vol temptar la sort d’acabar sent també objecte de les sancions internacionals, i les noves disrupcions globals que ha provocat la guerra són, alhora, una oportunitat per a la Xina.

Ji Xinping ho ha aprofitat per reforçar el seu poder regional, la seva capacitat d’influència al Sud-est Asiàtic i la relació amb l’Índia, i, fins i tot, per quedar-se amb una part del mercat de les exportacions de minerals rars, fonamentals en els processos de digitalització tecnològica, que fins ara sortien de Rússia o Ucraïna.

Confrontació. Per al president Xi Jinping, tot, tot, fins i tot la guerra de Vladímir Putin a Ucraïna, s’analitza a partir dels interessos interns i la rivalitat global amb els Estats Units. També Joe Biden admet que la seva prioritat és la Xina. Malgrat l’enviament d’armes a Ucraïna, la retòrica desafiant contra Vladímir Putin i la resurrecció estratègica de l’OTAN, Washington continua obsessionat amb la seva pròpia pèrdua de control de l’hegemonia global a mans de la Xina, no només per l’assertivitat de Pequín al continent asiàtic sinó també per la seva capacitat d’influència arreu de l’Amèrica Llatina. És per això que Washington veu la guerra d’Ucraïna com un escenari més de la confrontació global que manté amb Pequín. 

Però, encara que la versió occidental (el relat d’aquest desafiament a l’ordre internacional basat en regles que defensen la UE i els EUA) posi Rússia i la Xina al mateix sac, la realitat té més matisos.

Bifurcacions. A l’hora de la veritat, Pequín i Moscou volen mons diferents. La Rússia de Vladímir Putin ha construït la seva capacitat d’influència exterior en les escletxes geopolítiques dels conflictes i les guerres que desestabilitzen bona part del continent africà i al Pròxim Orient: a Síria, Líbia, la República Centreafricana o Mali. 

En canvi, la Xina necessita estabilitat per estendre la seva nova Ruta de la Seda, la compra de voluntats polítiques a cop de construcció d’infraestructures i l’accés als contractes d’extracció i explotació de recursos naturals.

La competència entre estats és, cada cop més, geoeconòmica i, en aquest terreny, la Xina és l’actor que més influència global ha guanyat en les últimes dècades.

Potser per això hi ha experts que especulen amb el dubte de si, al final de la guerra a Ucraïna (que encara no té un horitzó clar), la Rússia de Vladímir Putin acabarà convertida en un país asiàtic amb part del seu territori a Europa o en un país europeu amb bona part del seu territori al continent asiàtic. De qualsevol dels dos escenaris la Xina en surt reforçada.

Carme Colomina és periodista