Els límits d’una parella oberta
Per voluntat estratègica o per la inèrcia dels fets, s’està produint una aliança estable entre ERC i Catalunya en Comú, que de moment s’ha plasmat en el suport recíproc al Parlament de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona. És cert que, en tots dos casos, el PSC forma part d’aquest bloc majoritari. L’any passat, en canvi, la tercera pota del triangle va ser Junts. Enguany, Junts és a l’oposició mentre que el PSC, mal que li pesi, ha de tornar els serveis prestats per Esquerra a Madrid. Però tot això és conjuntura. No garanteix un retorn de l’època dels tripartits: ara PSC i ERC tenen una força similar i competeixen directament pel primer lloc del podi. A més, el Procés ha acabat amb l’ala catalanista del PSC i les ferides del 2017 han eixamplat el fossat ideològic i emocional entre socialistes i republicans.
De fet, ara que Sánchez i –probablement– Aragonès tenen un any de governabilitat assegurada, és molt probable que ERC i PSC marquin distàncies. El PSOE ja ha començat, afirmant que, amb la reforma del Codi Penal i els indults, no hi ha res més a parlar amb la Generalitat. És feina d’ERC demostrar que el conflicte català continua obert. Mentrestant hi haurà eleccions municipals, amb quatre candidats ben posicionats, i de totes les fórmules de govern possibles, diria que la més improbable és una coalició de PSC i ERC. Tant pel model de ciutat com pel model de país.
ERC i els comuns podrien aspirar a una aliança menys accidental, més estable. Encara que funcionin com una parella oberta, en la majoria de temes presenten moltes coincidències, si deixem de banda la rivalitat i els prejudicis històrics, que s’inicien des del mateix moment de la fundació del PSUC, el 1936. Durant el Procés hi ha hagut molts atacs mutus, però és una evidència que Podem, especialment a l’època de Pablo Iglesias, va ser la força política més comprensiva amb les aspiracions catalanes. I que la seva pressió (amb protagonisme de Jaume Asens) combinada amb la de les esquerres nacionals perifèriques (particularment ERC i Bildu) ha estat clau per a les reformes antirepressives que tanta tírria han despertat en la dreta política, mediàtica i judicial. A Madrid, tant els comuns com ERC necessiten combatre les forces hostils de l’estat profund, que podrien emergir tant si guanya la dreta com si el PSOE se sent temptat de buscar una “gran majoria” amb el PP per salvar el que queda de l’edifici constitucional.
Pel que fa a l’horitzó nacional, ERC i comuns tenen un llarg camí per recórrer i moltes coses a discutir. La majoria de dirigents i votants dels comuns no són independentistes, però n’hi ha molts que voldrien que el poble català decidís la seva relació amb Espanya sobre unes noves bases que depassin els límits constitucionals. Per a alguns, això suposa una distància insalvable amb la proposta de referèndum binari d’ERC; d’altres, des de l’independentisme, creiem que no es pot deixar d’explorar cap via, mentre el camí de la ruptura unilateral no estigui a l’abast.
És evident que tot acostament als comuns aguditza el trencament d’ERC amb Junts. Però és inevitable que ERC es busqui la vida mentre els seus exsocis debaten què volen ser de grans: acaben d’avalar la via Borràs per sortir del govern, però s’encomanen a Xavier Trias, que defensa, de forma prou explícita, la resurrecció de CDC. I per si el panorama no fos prou contradictori, el 2023 hauria de ser l’any del retorn de Puigdemont, com a diputat lliure o com a pres extradit. Quina mena de força política pot sortir d’aquest còctel explosiu? Del futur de Junts en depèn, en bona part, l’estratègia futura de l’independentisme. I també el seu perímetre.
