22/09/2021

Literatura en català: què som, d’on venim i què volem

3 min
Ambient de la Setmana del Llibre en català al Moll de la Fusta.

La Setmana del Llibre en Català és celebració i refugi; espai de trobada i front de resistència. La Setmana té la virtut de reunir alguns dels principals actius del món literari –lectors, editors, llibreters, traductors i autors— partint d’un enfocament que frega la paradoxa o la contradicció: al cap i a la fi, en aquest esdeveniment s’hi barregen, per una banda, les ganes de viure l’escriptura i la lectura de llibres en català com un afer ben natural i desenfadat; i, per l’altra, l’esperit necessàriament reivindicatiu envers una opció lingüística i literària que encara arrossega prejudicis, condescendències i complexos que amaren d’excepcionalitat allò que només aspira a normalitzar-se. 

A la literatura feta en català, de fet, li passa el mateix que a la literatura feta per dones: la normalitat real només s’assolirà el dia que de llibres en català n’hi hagi de boníssims, notables, mediocres i infumables. També el dia que la literatura en català no s’entengui només com el patrimoni dels autors amb noms i llinatges de cada fornada; el dia, en fi, que la decisió d’escriure en català transcendeixi el símbol, la identitat, l’emoció i la tossuderia fins a erigir-se en una tria evident i inevitable; és a dir, fins que l’única resposta acceptable a la pregunta "I per què escrius en català, si en castellà arribaries a més gent?" sigui "Escric en català perquè vull, però sobretot perquè no tindria sentit fer-ho d’una altra manera". 

Passa el mateix amb els lectors de llibres en català, és clar, permanentment temptats a donar explicacions a tota mena de menyspreus i apriorismes externs envers una elecció literària ben legítima. "A mi és que en català no em va tan bé llegir, hi ha paraules que no entenc"; "¿No et sembla que el castellà és una llengua més rica en matisos?"; "Mira que jo parlo sempre en català, però el català, llegit, el trobo forçat": els tòpics, com la matèria, no es destrueixen, només es transformen. I molesten.

Les friccions, les rivalitats o els recels que eventualment poden generar-se en el gremi literari català també semblen perdre força durant la Setmana, perquè a un acte així de bonic li passa el que li passa al pijama, que entendreix qualsevol. A més, la bonhomia generalitzada s’ha vist segurament intensificada en aquesta edició, i és que el record de les restriccions pandèmiques deu ajudar a posar en valor el mèrit, l’esforç, la il·lusió i la perseverança de totes les persones que han treballat pel bon desenvolupament del programa d’enguany.

Els autors i les autores que escriuen en català poden tenir discrepàncies o representar postures antagòniques; poden entendre l’acte creatiu de maneres rotundament incompatibles i caure en la temptació de jutjar l’adversari basant-se en unes etiquetes que, com sol passar amb totes les etiquetes, han posat els altres; poden fins i tot evidenciar la vanitat de l’altre o posar el focus en l’afany comercial de les seves propostes, com si un escriptor vanitós no fos una redundància, com si l’autor que edita un llibre tot afirmant que no escriu per ser llegit no generés la més gran de les desconfiances. Les manies i les distorsions generades a les xarxes; el rebuig anticipatori a tot allò que s’escapi d’un tipus molt concret, selecte i sovint elitista de literatura; el temor a formar part d’un club de lletraferits que t’ha acceptat com a soci; totes aquestes percepcions i sensacions extraliteràries queden en un segon pla quan la Setmana del Llibre en Català reivindica la germanor professional, la determinació d’escriure en la llengua pròpia perquè sí; la celebració i l’enaltiment d’un mercat prou petit perquè no es pugui abaixar la guàrdia; prou gran perquè s’hi reprodueixin les complicitats i les complexitats inherents a la resta de literatures; prou sòlid i prou feble perquè en tinguem cura i l’estimem amb orgull.

Sobretot, la Setmana del Llibre en Català té importància molt més enllà de l’endogàmia literària, i per això la programació de cada any procura atreure diferents segments d’edat, incidint en els infants que demà seran lectors adults i sense oblidar un col·lectiu jove amb tendència a substituir el català pel castellà en les interaccions quotidianes, en els moments d’oci i, molt especialment, en el consum de productes audiovisuals i literaris. 

Ens posem com ens posem, la literatura en català no es normalitzarà mentre els qui la fan i la consumeixen hagin de donar explicacions ni mentre els llibres traduïts o escrits en català hagin de demanar perdó o permís per existir. I per això és tan important la Setmana del Llibre en Català: perquè ens recorda què som, d’on venim i què volem.

Laura Gost és escriptora