22/10/2021

El llegat de Montserrat Massana

2 min

Dijous al Telenotícies vespre una imatge captava l’atenció de l’espectador: un noi ajupit i emocionat llegia la que semblava la carta de comiat d’algú. De seguida la notícia ens posava en context. Era la carta de la seva mare, la Montserrat Massana, una de les primeres persones que, gràcies a l’entrada en vigor de la llei de l’eutanàsia, va poder decidir que ja no volia patir més i va demanar a la sanitat que l’ajudés a morir, el setembre passat. 

Era el tema que encapçalava l’informatiu de Toni Cruanyes, que destacava la facilitat amb què s’està aplicant la nova llei a Catalunya.

Es feia evident que la història havia colpit especialment l’equip de l’informatiu, fins i tot per l’entradeta de Cruanyes, que va aplicar els criteris propis dels obituaris importants, quan es recull amb transcendència qui va ser aquella persona. Fins i tot va semblar que Cruanyes s’emocionava al final del donapàs. La Montserrat Massana, de 62 anys i mare de quatre fills, feia un any que havia estat diagnosticada d’ELA i la malaltia havia progressat molt ràpidament en aquest temps.

La notícia era, de fet, un reportatge breu. Tenia una durada de 4 minuts i 40 segons, perquè hi ha circumstàncies que exigeixen temps i no la fugacitat i el ritme de l’actualitat. A nivell periodístic i televisiu, la informació estava feta amb tanta cura pels detalls que permetia a l’audiència entendre el procés en tota la seva complexitat psicològica i emocional. Alhora, però, subratllava la necessitat i la transcendència d’aquesta nova llei. El marit de la Montserrat, en Francesc, deia que a la seva dona li hauria agradat poder oferir el seu testimoni per fer entendre a la societat què és en realitat l’eutanàsia i ajudar les famílies que es trobin en la mateixa situació. 

Els fills, el marit i la metge de la Montserrat parlaven amb honestedat de com havien encaixat individualment la seva decisió, alguns amb reticències i dificultats, però explicaven el procés d’acceptació, de reconeixement de la seva voluntat, i expressaven la sensació d’haver fet les coses ben fetes. El reportatge incloïa racons de la llar i la vida de la Montserrat: fotografies familiars, objectes de ceràmica i manualitats, recordatoris, escrits i dibuixos, la calidesa de l’habitació on va morir. Petits detalls que eren una prova de com estimava la vida i de l’amor familiar. Fins i tot va incloure imatges d’arxiu de TV3 d’emissions on havia participat la protagonista, com el Karakia o el TN comarques, on donava el seu testimoni i la coneixíem en la seva plenitud. Eren imatges que servien per demostrar que havia tingut una vida feliç, de resiliència davant l’adversitat i d’ajuda als altres a partir de la seva experiència. “És un tema delicat però l’hem viscut de la manera més natural possible perquè és com ha de ser”. I així ho transmetia el reportatge, amb pau, benestar i cura pels detalls. Sens dubte, el llegat de la Montserrat Massana inclou una última lliçó de vida a la societat. 

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats