ABANSD’ARA

La llibertat del Crist i la nostra

De l’article de Josep Maria Rovira Belloso (Barcelona, 1926-2018) a Qüestions de Vida Cristiana (II-1971). Fa un mes de la mort d’aquest prevere, patró de la Fundació Joan Maragall, catedràtic de teologia, veu autoritzada i respectada en el cristianisme català compromès amb el món. Deia que demanar l’indult per als presos polítics és una forma real de ser cristià.

¿Quin és el paper de Jesucrist com a alliberador dels homes? De què ens allibera Crist? Quina llibertat ens dóna? ¿Què és, en definitiva, ser lliure? [...] Per què Crist obrava amb espontaneïtat? Perquè tot allò que pensava i volia era bo, no li calia cap censura “per a no fer mal”. Per què Crist era plenament lliure? Perquè tot allò que feia li naixia amb coherència total amb el que Ell era, fins per sobre dels condicionaments del món. És a dir: en Crist podem estudiar com un home és lliure en el sentit de com un home depassa els condicionaments i comença a ser ell mateix, no pas condicionat, sinó deslliurador, mitjançant l’ona de veritat i de justícia que Ell és capaç de crear. En aquest sentit, Crist és el centre d’una onada de cercles concèntrics destinada a deslliurar l’home. En aquest sentit la gràcia es pot entendre com a comunicació de llibertat. El cristià no queda abocat a executar tals o tals altres continguts materials. Allò que és específic cristià no són pas uns continguts materials o tècnics, sinó l’interpretar lliurement en cada una de les nostres vides humanes allò que és més formal de l’Evangeli; el com Crist ha estimat, la manera com Crist ha actuat, parlant en general. I aquest com consisteix -analitzant-lo bé- a crear l’onada de veritat i de justícia de l’alliberament messiànic empeltat, aquest alliberament, en el fonament de la relació filial amb el Pare. Empeltat allò que es temporal amb l’Origen In-finit. En aquest sentit també Crist era lliure de triar el mode de servir -quan a continguts materials- que més s’adaptés a les circumstàncies del moment. Ell rentà els peus als deixebles i digué que els apòstols ho fessin segons el seu model (o exemple), perquè en aquell moment el rentar els peus era amor, servei i igualació amb els apòstols. Temps a venir es podia triar un altre contingut material del servei, per exemple, fer companyia a un malalt o demanar l’indult d’uns presos polítics, com a exigència de l’amor fratern.És per això que el rentar els peus del Dijous Sant NO ÉS SAGRAMENT. No és un ritu del qual s’hagi de fer memòria festiva i ritual, perquè assenyala, no un contingut, sinó una forma real d’actuar entre els homes. Lliurar-se Ell mateix a la Comunitat, sí que és un sagrament, la memòria del qual no podem oblidar.

Més continguts de