Lliçons d'estiu
Podria començar dient que un estiu és prou llarg perquè passi res que importi massa. Vull dir: el temps juga sempre amb l’arma esmolada de l’oblit i digues qui de nosaltres recorda què passava just la nit de Sant Joan si fa tants dies que la vam viure. Però ara tornem a les croades —sembla que les vacances fossin fa mil anys— i és cert que aquest estiu ens ha deixat algunes lliçons interessants:
Primera (LES URNES): que la política és un escurçó camaleònic, imprevisible i àgil, escàpol i maleït; que un passa de la victòria a la derrota en fraccions diminutes de segon i que no hi ha cosa menys segura, menys volàtil, que una enquesta enverinada o un orgull molt poc ferit. Que donde dije digo, digo Diego, que diu la meva àvia, i que ara diu blat, ara diu ordi, que dic jo, que no significa altra cosa que cap promesa que es faci des d’un púlpit no es trenarà a la vida si ve de la boca d’un polític. Ara imagineu-vos què passaria amb el català a Europa i al Congreso, l’amnistia o com sigui que vulguin dir-li, i tot de coses que suposo que es murmuren als despatxos; què se’n faria de tot això si la política no fos el joc de saber canviar paraules i de desdir-se dissimuladament sense que els altres ho acabin de notar.
Segona (EL TROSSEJAMENT): que esquarterar algú a molts quilòmetres de casa mai no serà una bona idea tret que siguis jove, blanc i ric, ben plantat, famós i prou gamberro per fer llàstima i obrir els cors de tanta gent que no entén gaire cosa, però sembla que ho hagi entès tot a la primera. Que l’ordre dels factors sempre, sempre, altera el producte: ara imagineu-vos com seria l’aritmètica si la cosa hagués anat a l’inrevés i el noi tan jove, blanc i ric hagués estat espargit a trossos per la costa tailandesa de mans d’un colombià (aleshores ja no seria un cirurgià prestigiós, seria un migrant sospitós, un mala peça). És això: que un cos és molt més que un cos, creieu-me, que un cos és una marca, uns privilegis, un passaport, la història de la seva família, dels seus orígens, la Història del seu país —del seu regne, en aquest cas— emparant-lo.
Tercera (EL PETÓ): que fer caure un home del poder és molt difícil. Que hi ha homes que s’aferren al poder com qui s’aferra a un ferro roent i que la violència física que veiem sols fa que demostrar, com un cometa que crema massa al firmament, que la violència simbòlica, la violència quotidiana, la violència que ocorre cada dia silenciosament, és inquantificable. Que cap Home mai no demanarà perdó pel mal que fa en silenci, quan no el veuen. I que molt pocs ho faran quan el facin en soroll, enregistrats per les càmeres que els delaten davant del món sencer. Ara imagineu-vos quants directors de diari, quants periodistes influents, quants rectors i quants degans d’universitat, quants empresaris, quants caps de departament, quants editors, quants directors de projecte, quants entrenadors, quants xefs, quants presentadors, quants professors, quants d’ells encara manen impunement malgrat ser agressors, perquè tenen la sort que la seva violència és invisible als nostres ulls o bé tenen la bona estrella que cap càmera no els va gravar exercint la seva força corrompuda.
Bé, ja no sé què dir-vos. Segur que hi ha moltes coses més que hem après aquest estiu i que a uns mesos vista no recordarem. Com, per exemple, que hi ha amors que duren un estiu i voldries que duressin una vida o que els finals sempre arriben abans d’hora. Com, per exemple, que la vida sense feina és la vida de veritat o que aquesta calor d’infern acabarà molt a poc a poc amb tots nosaltres. Jo què sé, hi ha tantes coses que passen en un estiu... Massa coses segurament per dir-ne alguna amb una unça de convicció. Benvinguts al setembre. Que comenci el nou curs. I que sigui benèvol amb nosaltres. Si més no, que ho sigui una mica més que aquest estiu.
