04/05/2022

Llum d'Alcarràs

2 min

Diguem primer allò que interessa: Alcarràs és una pel·lícula important i valuosa, que aporta una profunditat i una tensió directament proporcionals a la seva aparent senzillesa. Les virtuts cinematogràfiques que li han valgut l'Ós d'Or (el guardó més destacat de la Berlinale) a Carla Simón hi són presents de cap a cap de la pel·lícula: una mirada ordenadora que en cap cas és encotilladora, una sintaxi cinematogràfica excepcionalment fluida, un pols narratiu ferm, una construcció admirable dels personatges, dels conflictes, dels diàlegs, el profit que es treu del so directe, uns actors i actrius que no tan sols actuen bé –o molt bé– sinó que estan ben dirigits. Els cinèfils es poden entretenir tant com vulguin a cercar referències i picades d'ullet (Fellini, Ford, Kusturica, Tarkovski, Truffaut, Camus, Recha, Lacuesta), i els que no ho som podem deixar-nos endur per una qualitat que, segons Billy Wilder, era la més important en una pel·lícula: un bon guió, és a dir, una bona història. I ben contada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Alcarràs, Simón treballa a fons una idea que m'agrada dir-ne el llindar i que no és altre que el llindar entre realitat i ficció. Tenim uns fets reals, com ara la pressió dels negocis especulatius damunt la pagesia, la depredació de la terra per empreses que no hi tenen res a veure (algunes amb coartada relacionada amb les energies netes, com les plaques solars), els abusos en les polítiques de preus dels productes agrícoles o els efectes emocionals que tenen aquests fets damunt els membres d'una família concreta. La tasca del narrador (de la cineasta, en aquest cas) consisteix a treure aquests fets de la seva actualitat i a reordenar-los dins un relat: es converteixen aleshores en matèria narrativa, que, en trobar el seu ordre idoni, abandonen aquella actualitat (se n'emancipen, podríem dir) i es converteixen en ficció, amb la qual cosa guanyen la dimensió artística que abans no tenien i, amb ella, una nova força persuasiva i capacitat de commoure. Han travessat, aleshores, el llindar. La història i les petites grans històries de cadascun dels personatges d'Alcarràs resolen aquest trànsit de manera brillant.

Després hi ha les qüestions que també són mereixedores de comentari, però poc o gens interessants. El provincianisme espanyol, en decidir ignorar una pel·lícula que triomfa a la primera línia internacional perquè no els sembla prou espanyola (els escarafalls si s'hagués tractat d'un film d'autoria i llengua castellanes haurien estat estrepitosos). I el provincianisme nostrat, com ara entestar-se a mesurar el valor d'Alcarràs per la seva recaptació a taquilla (la pel·lícula no juga en aquesta lliga), exaltar-la perquè parla “de nosaltres” (com ironitzava Eloy Fernández Porta en un tuit: què dirien si fos una pel·lícula sobre assassins en sèrie?) o sotmetre-la a les ridícules i absurdes comparacions amb el futbol. La polèmica dels subtítols tampoc hi ajuda. Res de tot això, però, no lleva ni una mica de la llum d'aquest film: la que fotografia amb tant d'encert, i la que desprèn amb tanta potència.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats