Una llum submergida
De vegades ve de gust afegir-se al consens per dir, per exemple i en aquest cas, que Marc Cerdó ha escrit una magnífica novel·la. Parlo d'Una llum submergida, publicada per Club Editor. Marc Cerdó hi fa una reconstrucció de la figura de la seva mare, la també escriptora Xesca Ensenyat, quinze anys després de la seva mort. I de la relació que va tenir –i encara té, i segurament tindrà tota la vida– amb ella.
Xesca Ensenyat va ser una novel·lista mallorquina, nascuda l'any 1952 al Port de Pollença, autora de novel·les ben notables com Villa Coppola, Una moda fresqueta o Quan venia l'esquadra. També de narrativa curta, com la del volum Canvi de perruqueria i altres misèries. Per edat i per afinitats literàries i ideològiques, és fàcil situar-la al costat, o a prop, d'autors com Maria Antònia Oliver o Biel Mesquida. L'any 2012, tres anys després de la mort prematura de Xesca Ensenyat, Lleonard Muntaner Editor va publicar una novel·la pòstuma important, Una altra vida. Marc Cerdó va tenir cura de l'edició d'aquesta novel·la –i del conte infantil Babalusa, la medusa–, i és possible (no ho sé) que aleshores comencés a pensar en el que ha acabat sent Una llum submergida.
A més d'escriure la seva obra literària, Xesca Ensenyat va ser el que se'n sol dir una dona avançada al seu temps i al seu entorn que, entre altres coses, va gosar decidir ser mare fadrina a la Barcelona i a la Mallorca –ja que alternava la vida entre aquests dos llocs– de 1974. És a dir, en un temps i un país que eren completament hostils a una decisió com aquesta. Una llum submergida narra aquesta decisió i les seves conseqüències en la vida d'Ensenyat, i també la relació entre mare i fill a través de les seves dues veus trenades, enfrontades, confoses, sovint sobrepassades d'elles mateixes. És una relació d'amor tan ple com la que pugui ser la de qualsevol fill amb la seva mare, però també una relació marcada per la precarietat: econòmica, artística, vital, psicològica, mental. La mare s'adona que el fill la llastra, i el fill s'adona que ella se n'adona. No hi ha, però, retrets, subratllats ni sobreactuacions. No hi ha la molesta sensació que produeix un narrador que es creu més intel·ligent que els seus personatges o que els seus eventuals lectors.
Al final del que conta, tan ben contat, Una llum submergida, hi ha una pregunta: què hem vingut a fer en aquest món. Per què naixem, per què vivim, per què morim. Hi ha la constatació de no acabar de conèixer mai una altra persona, ni que sigui la pròpia mare, ni que sigui gratant dins els seus secrets i dins els seus papers íntims. Hi ha crueltat, hi ha plor, hi ha somriure i melancolia, una tristesa bella i elegant. Hi ha, al final, una novel·la que parla d'alguna cosa que a l'autor li importa, i aconsegueix que ens importi també a nosaltres, els lectors. Al cap i a la fi, com diu la veu de Xesca Ensenyat en un moment del llibre: “El lector és una figura creada pels editors, per tal que puguin tirar endavant la seva indústria; en realitat, el lector no existeix”.
