LOSU: més societat, menys universitat
El furor legislatiu envaeix cada cop més el govern de l’Estat. En la seva hiperactivitat, sembla haver oblidat que la política no consisteix únicament en fer i aprovar lleis. Prat de la Riba sabia que cal inspirar un país per convertir-lo en un horitzó plausible, un futur a inventar de manera compartida. Hem oblidat una certa disponibilitat política. És així com, darrerament, el Congrés de Diputats ha aprovat la LOSU (llei orgànica del sistema universitari). En aquest comentari em centro específicament en l’exposició de motius. M’interessen les qüestions filosòfiques de fons.
La tendència constant d’aquestes darreres dècades ha consistit en capgirar totalment la relació entre la societat i la universitat. La universitat, com a institució en qui la societat delega no solament un saber sinó, sobretot, una perspectiva “independent” sobre els sabers que circulen en la pràctica social, s’ha convertit en braç armat de les ideologies vigents, l’hegemonia del políticament correcte i els mitjans de producció. Aquest és un tema a discutir, com ja ho va fer Hannah Arendt als anys cinquanta en el seu text La crisi de l’educació, referint-se a les relacions entre l’escola i el món. Contraposant el punt de vista de John Dewey i la seva divisa, “L’escola no prepara per a la vida, és la vida mateixa”, Arendt defensà l’ineludible deure del sistema escolar d’esforçar-se a preservar els infants de les dèries i les fúries de la societat. L’escola ha de generar una experiència de la justícia, la tolerància i el respecte que porti els infants a canviar el món en el futur. Aquest mateix debat, en altres termes, es podria traslladar a la universitat. Si reduïm el món universitari a una qüestió de gestió del poder, planificació econòmica i producció de resultats, on queda la pretesa autonomia de la universitat com un lloc a recer del brogit inacabable del món que l’envolta? L’exposició de motius de la LOSU diu així: “La Universitat del segle XXI no pot replegar-se en una torre d’ivori, sinó que ha d’aprofundir la seva inserció, significació i capacitat de servei en relació al teixit social, cultural i econòmic”. Vet aquí una lloable finalitat! Tanmateix, en aquest cas, qui orienta la universitat en la recerca d’una societat millor? ¿Els reptes que reclama la societat o bé allò que la universitat considera que està mal plantejat, com a problema, des del punt de vista social? En un món mediatitzat per les xarxes socials, on la cridòria desfermada enfosqueix les evidències més clares, en plena tempesta, qui ha d’estar al pont de comandament? Societat i universitat en diàleg, magnífic. Però, en algunes qüestions de fons, qui frena la societat, apaivagant la seva urgència infinita i els seus interessos encoberts? Potser la universitat no ha pas de ser una torre d’ivori, però sí un refugi de muntanya. Un lloc on el tempo sigui més pausat, perquè la distància ajuda a no caure en el parany de satisfer la patronne.
