A la mà dels Estats Units (1937)
Peces històriques
Article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949) en el diari de Girona L’Autonomista (15-XII-1937). Feia un any i mig que havia esclatat la guerra espanyola, i set mesos de l’inici del conflicte armat entre Xina i Japó. Un any i vuit mesos després d’aquest article començava la Segona Guerra Mundial. El polític i historiador Rovira i Virgili va ser el periodista català de la seva generació més expert en política internacional.
Quan, mesos enrere, el president Roosevelt va pronunciar el ressonant discurs de Chicago, vam remarcar que es tractava d’una exposició del parer personal de l’orador, però no pas d’un acte pròpiament presidencial. Així mateix vam indicar que tan bon punt Roosevelt intentés de convertir el seu parer en acte polític, toparia amb grossos obstacles, no sols pel costat dels republicans, ans encara pel costat dels demòcrates. El curs dels esdeveniments ha confirmat aquestes remarques. L’esforç de Roosevelt continua i els fets internacionals donen la raó a les orientacions assenyalades per ell. Continua també l’oposició dels pretesos pacifistes, que son principalment els antics germanòfils i els orbs partidaris de la política d’isolament. En conjunt, però, les orientacions presidencials guanyen terreny entre el públic, fins al punt que els partidaris de l’entesa amb l’Espanya democràtica tenen avui l’esperança de promoure un gran corrent d’opinió, anàleg al que va permetre a Wilson, fa vint anys, d’intervenir en la passada guerra. Un senyal clar de l’evolució de Nord-Amèrica ens l’ofereix el New York Times, que és el diari més llegit en aquell país, amb un recent article vibrant i enèrgic, tan honest en el pensament com franc en l’expressió. L’articulista mostra els tristos i perillosos efectes de la política d’isolament seguida pels Estats Units. “El resultat —diu— és que els dictadors i els Governs que esquincen els tractats, s’han persuadit que els Estats Units ja no s’ajuntaran més a cap moviment per assegurar la pau del mon, a no ésser que el propi territori sigui envaït”. Aquesta creença ha encoratjat la política agressiva dels Estats totalitaris. La passivitat democràtica s’ha estès de Paris a Londres i de Londres a Washington. Els francesos al·leguen que sense Anglaterra ells no poden fer res. Els anglesos al·leguen, a llur torn, que no poden fer res sense els nord-americans. Si aquests es decidissin, tot canviaria ràpidament. Està a la mà de Nord-Amèrica que la llibertat triomfi enmig de la pau o que s’enfonsi enmig de la guerra. El New York Times demana la conclusió d’un pacte entre els anglesos, els nord-americans i tots aquells qui, en el mon, parlem “el mateix llenguatge espiritual”. Heus ací una bella frase. Heus ací una excel·lent idea. “D’aquesta manera —segueix dient— els enemics de la pau estarien assabentats que les grans democràcies no ignoren allò que es complota i estant disposades a oposar-s’hi”, i s’adonarien “que els Estats Units no han esdevingut tan tímids i tan estúpids que abandonin llurs responsabilitats i posin en perill llur grandesa i llur llibertat”. L’articulista troba que seria prudent de fer-ho saber tot seguit als Estats feixistes, que ja han encès la guerra a Espanya i a la Xina i amenacen d’estendre-la a tot arreu. S’és a temps de salvar la llibertat, de salvar la civilització i de salvar la pau allí on no s’ha encès ja la guerra. I la salvació la tenen a la mà els Estats Units. Llur actitud és decisiva. Llur responsabilitat és enorme. Cal que la gran democràcia americana actuï, i que actuï de pressa i bé.
