El MacGuffin de la taula de diàleg
El director de cinema Alfred Hitchcock va definir amb el terme MacGuffin una excusa argumental que li servia per dinamitzar la història i fer moure els personatges en la direcció que li convenia dins el relat. En realitat, però, aquest MacGuffin resultava irrellevant en la trama important que volia explicar. Aquest diumenge, el 30 minuts de TV3 ens oferia Construint la taula de diàleg, on ens explicaven les bambolines dels intents de negociació de l’independentisme amb el govern espanyol per desencallar el Procés, des de l’inici fins al punt on es troben actualment.
L’arrencada del reportatge amb un resum ultraconcentrat de tot el Procés per acabar justificant la taula de diàleg ja provocava certa saturació de l’espectador per un efecte de reiteració dels moments àlgids de la lluita per la independència que TV3 ja ens ha proporcionat en directe, en diferit i en tota mena de formats. Aquells preliminars no calien perquè ja ens el sabem de memòria. El to narratiu de la locució, entre trepidant, expectant i misteriós, fins i tot destil·lant una certa èpica al voltant de la història, no connectava amb el desencís del que vèiem. Sense menystenir el mèrit de poder tenir accés a determinades reunions per la taula de diàleg, les escenes transmetien certa voluntat de posada en escena televisiva, de comedieta política per ensenyar als espectadors com treballen els polítics. Però el que resultava més trist era veure com en les converses tots al·legaven amb certa grandiloqüència que traurien temes que no serien escoltats per l’altra part. La seqüència de l’AVE podria inspirar una sitcom política autòctona. El reportatge denotava més preocupació per fer equilibris entre ERC i Junts que no pas entre els dos costats de la taula. Els conflictes entre els dos partits independentistes per decidir qui integraria la taula es van afrontar amb exquisida cautela. La imatge per excel·lència del 30 minuts era la del funcionari amb samarreta de ratlles i texans que portava la comunicació oficial de la inhabilitació de Quim Torra i el president signant-la. El reportatge incloïa intervencions innecessàries, per exemple de Junqueras explicant com a la presó li havien prohibit donar classes. ¿Què hi té a veure, això, amb la taula de diàleg? Altres escenes eren forçades, com Cuixart explicant-li a Marcel Mauri la poca voluntat de l’Estat en establir una negociació. Una conversa que només s’entén si estava pensada per ser televisada, perquè a aquestes altures Mauri no necessita alliçonaments elementals sobre el panorama polític. El final del reportatge era demolidor. Andy Carl, expert en processos de negociació, concloïa: “Tot just estan començant [...] Es pot dir que hi ha una taula, però no s’ha fet un procés. Encara és difícil de veure com anirà tot”. És a dir, que televisivament la taula de diàleg era el MacGuffin per activar un 30 minuts que semblava pensat per generar en l’espectador la sensació que les negociacions tenen solidesa i importància, tot i que ara per ara semblen més teatrals que rellevants.
