Madariaga, la història que no sabem
Després de quasi deu anys de l'anunci del cessament definitiu de les accions armades per part d'ETA, seguim sense saber res, o molt poc, dels fets que –juntament amb els de la Guerra Civil– han condicionat de manera més important la nostra història com a ciutadans espanyols –ho siguem de grat o per força–. El nacionalisme espanyol ho ha convertit en una historieta grotesca d'herois immaculats i malvats sanguinaris, amb una retòrica casposa que s'alimenta ella mateixa i que ha acabat constituint el relat oficial, elaborat principalment pel PP i engolit sense matisos pel PSOE. En l'àmbit de la ficció, només ha arribat a donar subproductes com la novel·la Patria, d'Aramburu, que s'hauria de llegir en comparació amb l'excel·lent No diguis res (de Patrick Radden Keefe, sobre l'impacte de l'existència de l'IRA en la societat irlandesa) per comprovar de quina manera es confon a Espanya el discurs crític amb la repetició de llocs comuns i l'exsudació sentimentaloide. Però és que tampoc aquells que no hi combreguem, amb el nacionalisme espanyol, ens hem molestat a saber-ne res, d'ETA, més enllà de la repetició d'alguns automatismes generats per uns prejudicis ideològics concrets. La d'ETA és una història d'una complexitat evidentment enorme, sobre la qual es pot dir una cosa amb tota seguretat: l'estat espanyol, i la democràcia espanyola, amb totes les seves mancances i misèries, no s'expliquen sense ETA. Tampoc, per la part que ens afecta, els ciutadans de Catalunya, de les Balears, del País Valencià. Dels Països Catalans.
Julen Madariaga va ser un dels fundadors d'ETA, l'any 1958, i també un dels seus crítics més durs quan va passar de ser un moviment armat d'alliberament nacional a convertir-se en una pura i simple banda criminal amb una pretesa coartada política. Ara ha mort i amb ell se'n va un dels protagonistes més rellevants de la política espanyola, tant de la darrera etapa del franquisme com de la Transició i els primers anys de la democràcia. Un protagonista invisible, tanmateix, a causa d'aquesta fullaraca verbal, aliena a qualsevol tipus de raonament, que ho tapa tot tan bon punt apareix el nom d'ETA. Una bona manera d'entrar a conèixer aquesta història que intencionadament se'ns ha escamotejat és llegir els deu llibres que, fins ara, hi ha dedicat el periodista Antoni Batista, que avui precisament firma un article a l'ARA. El més recent, ETA i nosaltres, és precisament una mirada a fons sobre el paper i la influència d'ETA a Catalunya i dins la política catalana. De l'any 2007 és la biografia que va escriure sobre Julen Madariaga, amb un títol que és una bona síntesi de la trajectòria del personatge: De las armas a la palabra. Madariaga ha estat també un home d'una complexitat no apta per a la ridícula política actual, aplanada per la repetició d'eslògans i consignes que no superin l'extensió ni la profunditat d'un tuit. Justament acaben d'aparèixer les memòries que va escriure el mateix Madariaga, En honor a la verdad, i també caldrà llegir-les per aprendre alguna cosa sobre nosaltres mateixos.
Sebastià Alzamora és escriptor.
