04/05/2021

Madrid: 1971-2021

3 min
Disponible en:

L'escena fou emesa per TVE i pel NODO, tot i que només es tractava de la voladura d'un edifici. L'únic que cridava l'atenció, potser, era que el bloc tenia menys de 25 anys i cap problema estructural. Això va passar el 24 d'abril del 1973. Era la seu del diari Madrid. L'origen d'aquella devastació en aparença absurda, però, cal buscar-lo ara fa tot just 50 anys, el 8 de febrer del 1971, quan el rotatiu va publicar un editorial ("Derecho y vida real: ni gobierno ni oposición") contra el règim franquista que comportà per al seu director una voluminosa multa: 250.000 pessetes de l'època. Feia nosa tant al règim com a l'oposició agrupada entorn de l'òrbita del PCE. Constituïa una defensa de la democràcia parlamentària liberal, la que en aquell moment hi havia al Regne Unit o en qualsevol altre país civilitzat europeu. Convé recordar que en aquell temps no eren pocs els intel·lectuals que defensaven l'Albània d'Enver Hoxha, la Romania de Ceausescu o fins i tot la Xina de la Revolució Cultural, com en el cas de Baltasar Porcel, per exemple ("Hay en él [Mao] una inquebrantable obcecación o seguridad en la defensa de lo que cree correcto, combinada con una impulsiva sinceridad...", etc.)

Voladura de l'edifici del diari 'Madrid', a la capital espanyola el 24 d'abril de 1973.

Al règim li feia por el "liberalismo trasnochado", segons l'expressió vexatòria repetida per la premsa franquista i popularitzada per l'humorista Forges, no pas la fraseologia del marxisme de saló que en aquell moment començava a formar part del mainstream. I en l'editorial del 8 de febrer del 1971 del diari Madrid el "liberalismo trasnochado", en la seva versió més conservadora i recatada, deia coses com aquesta: "Los ministros o secretarios del Jefe del Estado no tienen color en España. ¿Qué más da el color que se les atribuya? Lo que importa son las decisiones del Jefe del Estado, cuyos Gobiernos son siempre homogéneos porque están bajo las fundamentalísimas leyes de 30 de enero de 1938 y 8 de agosto de 1939, leyes que no establecen más gobierno que el del propio Jefe de Estado". No, allò no era de cap manera tolerable. No proposava com a solució una dictadura comunista com la xinesa, sinó un país on, per dir-ho com Espriu, la gent fos "culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Jugar a la revolució era una cosa, però d'aquelles idees i actituds tan europees... ni parlar-ne! On aniríem a parar?

Per entendre globalment la situació encara falta un detallet: el mateix any en què es publicà l'editorial, la ciutat de Madrid va presenciar la concentració més gran a la Plaza de Oriente que s'havia vist fins llavors (es commemorava el 35è aniversari del lideratge polític de Franco). El contrast entre la dòcil resposta popular i l'actitud d'unes elits aperturistes, o directament contràries al règim, representades per periodistes de renom, professors universitaris, gent de la cultura, líders dels partits a la clandestinitat, etc., és força impactant. Hi havia un Madrid que llavors estava contra el règim i un altre Madrid que, o bé ja li anava bé, o bé mostrava una considerable indiferència. Si més no en aparença, el primer era una cosa de minories, mentre que el segon resultava més o menys majoritari.

Cinquanta anys després de l'episodi que comentem, hi ha eleccions a la Comunitat de Madrid. No són uns comicis rutinaris, perquè la tensió ha arribat a límits preocupants (nota bene: contra els pronòstics d'Aznar, tot indica que abans es trencarà Madrid que Catalunya). Al cap de mig segle, els hereus de la Plaza de Oriente, representats sense cap mena de dissimulació pel PP i Vox, han convençut una bona part de les classes populars madrilenyes que la llibertat consisteix a tancar els bars més tard. A l'altra banda de la trinxera hi ha els hereus d'aquelles elits intel·lectuals de la dècada dels setanta, representats per grups que estan a l'esquerra del PSOE. Curiosament, el pare intel·lectual de Pablo Iglesias, Jorge Vestrynge, és un compendi de totes aquelles contradiccions.

¿I la democràcia parlamentària de matriu europea, on es va quedar? ¿I del posat que predomina allí on diuen que la gent és "culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", nord enllà, què se'n va fer? Compte, no m'estic referint al centre ideològic, ni tan sols al liberalisme polític, sinó a una actitud flegmàtica en relació a la política. És una cosa poc vistosa i ara mateix gens popular entre les legioni di imbecilli, per dir-ho com Umberto Eco, que aprofiten l'anonimat per insultar i amenaçar. La flegma va a menys fins i tot en aquell nord idealitzat irònicament per Espriu, on avança l'extrema dreta. Sospito que Madrid no serà l'excepció. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats