19/10/2021

Mai es demanaran prou disculpes

2 min

És interessant que el lehendakari Urkullu digui que no considera que la societat basca estigui rompuda, ni que s'hagi romput mai, en dues meitats. És interessant perquè és cert, i desmenteix la fal·làcia de les societats fracturades a les quals té tanta estima el nacionalisme espanyol d'estat: per als seus representants (especialment per a la dreta ultranacionalista, que a Espanya és tota), tot el que no sigui abraçar la idea de l'Espanya una i monolítica és dividir i rompre la societat. Però les societats, les comunitats, els països, no es divideixen ni es rompen amb tanta facilitat: no ho fan, com defensa Urkullu, per cinquanta anys de terrorisme (ni el d'ETA ni el del GAL, ni el terrorisme basc ni el terrorisme d'estat), i molt menys ho fan per un moviment polític pacífic i democràtic com el Procés.

El reconeixement, per part d'Otegi , que la violència etarra “mai s'hauria d'haver produït” és valuós, com han assenyalat la majoria de partits polítics, les associacions de víctimes del terrorisme o Rosa Lluch, entre d'altres. De la part de l'Estat i del nacionalisme espanyols encara no s'ha sentit mai res que fos ni remotament semblant, i ara ja és imprescindible que se senti. No només un reconeixement dels crims dels GAL i de qui en van ser els responsables –amb Felipe González, i els ministres de l'Interior Barrionuevo i Corcuera, al capdavant–. També dels anys de brutalitat policial que es van saldar amb fins a deu mil casos de persones torturades a Espanya, segons l'Informe-Base de vulneracions dels drets humans en el cas basc 1960-2013, publicat per Amnistia Internacional l'any 2017. Hi ha també, naturalment, les 27 víctimes mortals que s'atribueixen als GAL, i la manca de reparació i d'atenció de què han estat objecte els seus familiars, així com els familiars de grups violents d'extrema dreta. I encara cal afegir-hi la política de dispersió de presos, dissenyada i aplicada en contra dels criteris de la Unió Europea (que, per altra banda, va donar cabuda a tot aquest desplegament de violència d'estat sense ni tan sols immutar-se).

Mai es demanaran prou disculpes per compensar tanta desgràcia, però sempre hi som a temps de posar-nos a llegir (tornem a recomanar els diversos llibres d'Antoni Batista sobre el tema ) per intentar saber i comprendre què va passar al País Basc durant els anys de les armes. Va ser una guerra que va passar davant dels nostres nassos sense, però, que en sabéssim pràcticament res: l'estat espanyol es dedicava a amagar la informació, i nosaltres, com a ciutadans, a mirar cap a una altra banda. Ara, la primera conclusió, per òbvia, és que tot aquell dolor i tota aquella violència i vessament de sang no van servir per a res, i que cap idea ni projecte polític val una vida humana. És una lliçó que haurien d'aprendre els salvapàtries catalans de saló, amb les seves crides explícites o velades a la violència, fetes des de les seves cadires d'intel·lectualets perfectament covards i hipocondríacs, que s'arronsen només que els agafi un mal de coll.

Sebastià Alzamora és escriptor