Maliky i els peixos estranys
Llegeixo a l’ARA, gràcies al Gerard Bagué, una increïble malaventura, que seria la definició d’una aventura, però contemporània, que no persegueix la glòria, sinó la supervivència. La del jove Maliky, que va venir de Mali en una pastera, que es va espatllar i va acabar a la deriva, amb tots els fràgils tripulants pregant i plorant als déus respectius. “Quan estàvem ben perduts, tres dofins es van posar davant de la pastera i ens van orientar. Era el primer cop que veia uns peixos com aquells. No ho sé, era com si fossin persones. La gent deia que ens ensenyaven el camí cap a terra, però no sabíem si ens duien cap a Espanya o cap a l’Àfrica. Els vam tenir al costat més d’una hora”.
Qui sap si aquests peixos que ell no havia vist mai només jugaven. Qui sap si en el seu raciocini hi havia un interès per ajudar, com de vegades veus en els animals domèstics. Sovint, en els animals, veus que l’instint depredador hi és, però que, al mateix temps, hi ha també un instint altruista. El gos de la casa que odia el gat de la casa, si és de nit i sent que vol entrar i miola, t’avisa perquè l’obris. I un cop li has obert la porta, es barallen.
Penses sovint que per als dofins i els peixos, per als ocells, som un univers paral·lel. Potser som els seus marcians, potser som els seus déus, potser som els seus animals domèstics i ens veuen com nosaltres a ells. Potser tot va ser atzar, com quan Jon Krakauer explica que allà, a l’Everest, al·lucinant per la falta d’oxigen, va “veure” l’ombra d’una persona que li va dir per on era el camí. Però és reconfortant pensar que en Maliky té raó i que els dofins van veure, al damunt d’aquella pastera, uns peixos inútils, incapaços de respirar sota l’aigua i incapaços d’arribar a terra ferma. Sempre és curiós veure com un gat et fa l’ofrena d’un ratolí o un ocell, sobretot si penses que t’ho està ensenyant perquè n’aprenguis d’una vegada.
