Una manera de votar avui: amb conviccions i dubtes
Joan Vinyoli deia que li agradaven totes les coses que no sabia explicar-se del tot. És una manera humil d’estar al món. La seva actitud mostra l’altra cara de la típica arrogància del que està convençut que ja ho sap tot. “Qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me”, canta Raimon. Les conviccions estan molt bé si van acompanyades dels dubtes. Si van soles, són perilloses. Com els homes, les idees evolucionen, i poden envellir bé o malament. I com els homes, a les idees no els prova la soledat. “Ningú no suporta la vida sol”, deia Hölderlin. El gran èxit de la humanitat és la capacitat de viure en comunitat, de col·laborar per a un fi comú (ara, per exemple, s’ha posat de moda el concepte economia col·laborativa ). Compartir, intercanviar, comunicar-se: aquesta és la història de la humanitat. Sant Tomàs temia els homes d’un sol llibre (l’ homo unius libri ), que és com dir els homes d’una sola creença, una sola idea, un sol amor, un sol gust... Els homes tancats en la seva bombolla.
Europa és un intent perfectament humà, fet amb conviccions i dubtes, de perfeccionar la vida en comunitat. És l’intent persistent d’unir les persones que habiten al Vell Continent, de pacificar-les, de fer que cooperin econòmicament, políticament, culturalment. Europa és difícil d’entendre perquè és una realitat plural, complexa, contradictòria. Com diria Vinyoli, precisament aquesta és la seva gràcia. Si fos tan fàcil de construir, si fos com el que ja coneixem -un estat o una federació convencionals- tindria la meitat d’interès, i segurament, esclar, cap possibilitat de quallar. En realitat, la manca de problemes acostuma a ser un problema. Dit d’una altra manera: Europa és tant el problema com la solució. És un repte i una il·lusió. Sí, encara és una il·lusió. Ho ha de ser.
Vist amb perspectiva, Europa està experimentant una metamorfosi al revés. Està desconstruint pas a pas la bèstia que duia dins, la bèstia inhumana de la guerra, del nacionalisme, del colonialisme. La gràcia i la dificultat d’aquesta metamorfosi política és que cada dia ens descobreix una nova pell i que encara no sabem ben bé com serà l’ésser final. Europa no es concep ni com un estat ni com un imperi: és una entitat en transició i en creixement permanent. I la veritat és que aquesta doble operació és molt complicada.
El símil és fàcil: en termes històrics, la Unió Europea és jove, molt jove. Està en plena adolescència, per això no s’acaba de reconèixer, no sap ben bé què vol. Per una banda s’entusiasma i per l’altra es deprimeix, vol fugir dels pares-estat i alhora s’estima les mares-nació, vol ser lliure però també li fa por ser gran. És una adolescent avantatjada, intel·ligent, sap que si s’ho proposa tot és possible, i per això sent vertigen, i li surten grans (ultradreta), i té la temptació de recloure’s a l’habitació (tancar fronteres) i un dia se sent eufòrica i l’endemà deprimida. Però creixerà i es farà adulta. Ja ho veureu. No té altre remei. Si s’atura, si recula, si es tanca en si mateixa... Val més no pensar-hi.
O potser sí que toca pensar-hi. I per això avui toca anar a votar des de l’optimisme, amb conviccions i dubtes, però sobretot amb ganes de seguir participant en la construcció d’aquesta aventura humana. Una aventura que Catalunya, tot i els revessos de la història, sempre ha seguit sentint com a pròpia. I malgrat tot el que es digui, la voluntat catalana de tenir veu pròpia en aquesta delicada i apassionant metamorfosi forma part més de la solució que del problema d’Europa, és una manera d’ajudar-la a aprofundir en la seva diversitat i en el seu esperit democràtic.
