ABANS D'ARA

Al manicomi per un crim (1935)

Primera plana del diari 'Última Hora'
Josep Maria Lladó Figueres
18/10/2025
2 min

De la crònica de Lladó Figueres (Barcelona, 1910-1996), inclosa avui fa noranta anys en el número 1 d’Última Hora (18-X-1935). Un diari d’ERC del model híbrid anglosaxó informatiu-sensacionalista que aquí era inèdit. El director Josep M. Massip va encarregar el disseny a Josep Escuder, format a Nova York. Irene Polo era cap de continguts. Eren, com Lladó, de la jove generació de periodistes estroncada per la guerra.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una dona menuda, endolada, amb els ulls molls, i una noia jove, amb aspecte d'haver sofert molt les dues, esperen, amb una veïna, als passadissos del Palau de Justícia que un home sigui portat davant del Tribunal. Són la mare i la germana de Salvador Cazorla. Se l'acusa d'haver assassinat una criatureta de tres mesos. Això succeí a Terrassa. Era pel maig del 1932. Salvador s'introduí al domicili del seu veí Manuel Martínez Moya. Havia aprofitat un moment en què la casa era buida de gent. La intenció que duia el processat era, sens dubte, la de robar. Però mentre s'atrafegava cercant allò que li convenia, Salvador sentí, de sobte, el plor d'una criatureta. Se li posà la pell de gallina. “Era un miedo a no sé qué”, ha dit Salvador. Vacil·là uns moments. Suposà que l'infantó, amb el seu plor, podia delatar-lo. Un torb de pensaments travessà el seu cap. I l'instint brutal sortí vencedor d'aquesta lluita. Salvador entrà a la cambra, agafà en braços l'infantó i el degollà. Arriba Salvador entre dos civils, emmanillat. No s'ha afaitat de dos dies ençà. Porta quaranta-un mesos de presó. La clara llum del dia li fa mal als ulls. Abraça la seva mare i la seva germana. No s'immuta gaire, per això. Ha començat la vista. Lectura de l'apuntament, de les conclusions. I tot seguit els interrogatoris. El president li diu si ha estat processat. Ell espera que li repeteixin cinc vegades la pregunta per a contestar, finalment, amb veu imperceptible, diu que no se'n recorda. [...] Salvador no està per res. Ja poden repetir-li, ja, les preguntes, que ell com si sentís ploure. [...] Finalment, es destapa: —Yo cometí el delito. Lo cometí por miedo. —Miedo, ¿a quién? —pregunta el fiscal [...] Salvador toma a callar. No vol dir-nos què era el que li feia por. El processat era un home normal. Treballava com tothom. Serví a l'exèrcit i obtingué la categoria de caporal. Estava carregat de salut; no li mancava energia. Però, de sobte, l'home es capfica; té preocupacions estranyes; divaga sovint... S'entesta en que és inútil a la societat. Que no és bo per a res. [...] Només veu una solució: desaparèixer del món. Intenta llançar-se sota un tren en marxa per a evitar –diu– majors mals. Hom hi corre a temps. Salvador s'indigna: “Cuando alguien tiene deseos de quitarse la vida, nadie le debe estorbar". Acuden els metges a judici. Son àmpliament interrogats. Per a ells, Salvador és un esquizofrènic. Però no ho és de naixença, sinó simptomàtic. Categòricament sostenen la irresponsabilitat absoluta del processat. El fiscal s'adreça al Tribunal: —Retiro l'acusació. Però cal que aquest home sigui internat en un manicomi. [...] S’acaba la vista. [...] Salvador surt de la sala estirat pels civils i crida “No quiero moverme de aquí”. La mare, desolada, els segueix. I diu al fill emmanillat: “¡Tozúo, tozúo! ¡Cuánto va a haserno penà!

stats