Mans lliures per al putinisme
El putinisme s’aferma. Contra pronòstic, el partit creat pel president Vladímir Putin, Rússia Unida, ha ampliat clarament el seu suport en les eleccions parlamentàries. Ara té una folgada majoria constitucional que li permetrà conduir el país amb mans lliures. Si en la pràctica ja movia sense miraments tots els fils del poder des del Kremlin, ara encara més. El poc que queda de democràcia i estat de dret corre un seriós perill a Rússia: el perill de convertir-se en una realitat de cartró pedra. La bateria de lleis aprovada en l’última legislatura amb l’objectiu indissimulat d’ofegar drets civils, com ara el registre de control de les ONG o l’ampliació del Codi Penal per empaitar traïdors i espies, serà ara més letal en mans d’un president molt reforçat, un Putin que ha aconseguit erigir-se en líder únic de Rússia, en garant d’una grandesa perduda. El putinisme és això: una ideologia ultranacionalista, cabdillista, neoconservadora -només cal recordar, per exemple, el tracte a l’homosexualitat- i amb evidents tics autoritaris. Putin sembla enyorar el pitjor del tsarisme i del sovietisme.
La seva victòria, lluny de tenir al darrere un projecte il·lusionador i de futur, integrador i cohesionador, sembla més aviat basada en la por i el desencís en què s’ha instal·lat el gruix de la societat russa, tal com ho mostra una participació que s’ha situat per sota del 50 per cent del cens. Com si el poble rus hagués tirat la tovallola. Com si Putin fos tan sols un mal menor per evitar el fantasma occidental i per conjurar el perill de tornar a caure en el caos postsoviètic.
El resultat, però, és el que és. I Putin es pot mostrar, cara endins i cara enfora, com un polític àmpliament avalat a les urnes. Si fins ara els líder europeus, movent-se sempre en el possibilisme, no han sabut frenar l’acció de Moscou per desvirtuar la democràcia -amb l’ofec de l’oposició real i la dissidència- ni el seu descarat expansionisme -amb Crimea i Ucraïna-, ara tot fa pensar que un Putin més fort seguirà per aquest doble camí encara amb menys complexos. Estem davant, doncs, d’un interlocutor global més perillós. Només faltaria que en el país que va ser el seu màxim oponent a la Guerra Freda, als Estats Units, s’hi instal·lés un Donald Trump tan autoritari, violent i poc fiable com Putin.
