Les maraques independentistes de Machín
Apareix Machín. El de les maraques. Com un holograma enmig del menjador tipus vas de tub de licor d’herbes. Play. “Se vive solamente una vez, hay que aprender a querer y a vivir, hay que saber que la vida se aleja y nos deja llorando quimeras. No quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue, quiero gozar esta vida teniéndote cerca de mí hasta que muera... ” No sabem si Machín parla de la vida o de l’independentisme: “Todo lo que pudo haber sido y no fue ”. L’independentisme s’està convertint en un bolero de postguerra.
El 6 d’octubre del 1939 Machín actuava al Palacio Gran Price de Barcelona. Havia fugit dels nazis a París. I desembarcava (abans per vacances) en una Espanya franquista. Aquí es ballaven les penes de la guerra com un exèrcit de zombis. Coixos, bornis, esguerrats de l’ànima. Cal ballar per ressuscitar: “Mañana, tarde selecto baile. Noche, apoteósico acontecimiento. Orquesta Napoleón y Price Band. Antonio Machín, el célebre cantante cubano”. Machín és el CEO dels boleros. El bolero és la banda sonora de la supervivència. Més ombres que llum. Més pena que alegria. El bolero busca el cos perquè el cor ha marxat. El bolero és un km 0. No saps si has perdut definitivament o tornes a començar. Aquí ens teniu, senyores, senyors, nens, nenes, marsupials, musaranyes, cables coaxials, taps de suro vegetal i croquetes de maduixes assilvestrades. L’independentisme sona a bolero: popular, però passat. Més ahir que demà. Com el país, com nosaltres. Ens estem convertint en una gramola, en un tocadiscos, en un radiocasset, en un reproductor de CD, en una juke box, en un Spotify: vivim enllaunats amb música de morts sonant en un funeral d’un fil de bolero que no acaba mai.
L’estat espanyol és un tanatori. Una fàbrica on reposen les deixalles humanes. Una indústria de la mort en vida. Ha tingut la capacitat aquests anys de fer que tothom sigui catalanista: el PSC és catalanista, Ciutadans, el PP, Vox i les ensaïmades que no engreixen. El catalanisme és un cadàver ballant el Raskayú. El catalanisme vampiritzat, canibalitzat, convertit en placebo per l’Estat i per les mascotes catalanes que llepen l’amo. Mòbing lèxic. Retòrica pornogràfica. Les paraules són horror vacui. L’independentisme està damunt la cinta transportadora que el du a l’abocador de residus. Incineració. Urna no de vots. Cap aquí anem amb música de bolero. Anem a una situació en què tothom serà independentista: Espanya, Ayuso, Sánchez, PSC, comuns, Vox... L’independentisme placebo. Com l’aigua: incolora, inodora, insípida. L’independentisme com el cafè sense cafeïna, com la cervesa sense alcohol. Com la vida sense vida. L’independentisme com una guineu, un mussol, un esquirol dissecats. Formol. Congelador. L’independentisme com un lluç liofilitzat. Independentisme sense independència. Independentisme sense independentistes. Indiferència independitzada. In el que em dona la gana. Independència franquícia. Independència samarreta, calçotets, tovallola, rentadora, dentadura postissa, preservatiu, bossa de patates.
Nyam-nyam. Mastega el bolero català. Play : “Macià, com tots els homes d’acció, era un home fragmentari; incomplet, si es vol. Era el tipus que els anglosaxons defineixen com a one-sided man, el tipus unilateral. O, per dir-ho com els ianquis, l’home of one single issue, d’una sola prioritat o d’un sol objectiu imperllongable... la independència de Catalunya. “Aquesta forma d’avançar cap al blanc, que tant predestinava Macià a esdevenir el realitzador del miracle de deslliurar Catalunya, es manifestava fins en la funció mecànica de la seva vida diària. Físicament, es pot dir que Macià desconeixia el cansament, la fatiga. Una dinàmica espiritual el movia. Cal només haver-lo vist pels còrrecs dels Pirineus (inspeccionant campaments d’escamots), pels carrers populosos de París, Brussel·les, Berlín o Moscou (per a missions diplomàtiques). Davant d’aquest pas gairebé d’autòmat no valia que s’interposessin obstacles de cap ordre. Ell avançava només amb el pensament fit a la cita, a la reunió, entrevista o assemblea com a “a la qual hom no mancava” i en la qual ell ja hi veia part de la consecució de l’ideal”, escriu Josep Carner-Ribalta. Sí, l’any vinent farà cent anys del naixement d’Estat Català.
El partit que crea el 1922 Macià (i Daniel Cardona, i tants catalans). Amb un objectiu: independència. Per això el Complot del Garraf, Prats de Molló. Per això tot. Sense això res. L’independentisme no són unes maraques de Machín. L’independentisme són morts, presó, exili, patiment, dolor... Pregunteu-vos per què un segle després la realitat, i no la ficció, continua sent aquesta.
