Mares i fills, pares i filles
En Carles Xuriguera i en Fel Faixedas han parit (i mai més ben dit) un nou espectacle, titulat Les mares. Us recomano vivament que no us el perdeu quan comencin a presentar-lo als teatres de Catalunya (de moment, aquest mes, al Teatre de Salt). És un muntatge que no pot deixar ningú indiferent perquè està centrat en aquesta figura que per a bé o per a mal, i encara que sigui en absència, a tots ens defineix: la nostra mare.
Aquests dos còmics, amb el seu sentit de l’humor i la seva sensibilitat, aconsegueixen arrossegar l’espectador de la rialla a l’emoció i d’aquí, en un salt mortal, al vertigen del mateix buit existencial.
El text ha nascut de sengles ferides, i per això és profund i honest i, com no podia ser d’una altra manera, molt divertit. En sortir del teatre, va ser inevitable que tots acabéssim parlant de les nostres mares i de la relació que hi tenim o hi vam tenir.
Al mateix temps, m’estava acabant de llegir els relats que formen part del llibre T’estimo com la sal, que ha publicat Viena. Per iniciativa de l’enyorada Carme Junyent, autores catalanes de generacions i estils ben diversos hem fet l’exercici d’escriure sobre una qüestió prou delicada: la relació de les filles amb els pares. La proposta de la Carme era, més exactament, que reflexionéssim sobre el fet que en la nostra tradició cultural no tenim cap exemple del famós “matar el pare” protagonitzat per una filla.
El títol prové d’un conte tradicional que parla d’un rei que demana a les seves tres filles com l’estimen. Segons la seva resposta, el monarca els repartiria el seu regne. La gran diu que l’estima som el sucre; la segona que l’estima com la mel. I la petita assegura al seu pare: “T’estimo com la sal”. El rei rep aquesta darrera resposta com una ofensa i aparta la filla petita del seu reialme i del seu cor.
Hauran de passar uns anys perquè –després de tastar el menjar sense sal– entengui fins a quin punt l’estima la filla rebutjada.
A l’espectacle Les mares també es fa referència a la verbalització (o no) de l’amor entre pares/mares i fills/filles. Des de fa uns anys i per influència americana s’ha acabat imposant a la nostra societat dir t’estimo amb certa (fins i tot potser massa) facilitat. Però abans, generacions enrere, això era completament inaudit.
El meu pare i jo vam tenir –els vint anys que se’ns va concedir– una relació diria que immillorable. Ens enteníem sense paraules i ens mostràvem afecte de mil maneres, diàriament. Però mai no ens vam dir com ens estimàvem. Ni tan sols en el moment dramàtic del comiat. Estic segura que si ho haguéssim forçat ens hi hauríem sentit incòmodes tots dos. Amb els meus fills sí que ens diem t’estimo. I m’agrada. És bonic, dir-s’ho, però no imprescindible. L’amor no depèn de les paraules. O així m’ho sembla.
El que és important –fonamental– és saber que vam tenir l’amor dels nostres pares. Aquest sí que és un as a la màniga per tenir un bon joc a la vida. Dissortadament, no és així per a tothom. El teatre, la literatura i la vida ens en donen molts exemples.
