Marià Aguiló. Renaixença i unitat de la llengua (1925)
Peces històriques
De l’article que el periodista Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937) va publicar a Revista de Catalunya (V-1925) el mes entrant farà cent anys. El 16 de maig vinent s’escaurà el segon centenari del naixement del poeta, filòleg, bibliotecari i erudit Marià Aguiló (Palma, 1825-Barcelona, 1897). Joan Fuster va dir d’ell que pel fet de ser mallorquí i viure algun temps a València i a Barcelona “pogué sentir la unitat de la llengua amb equilibrada precisió”.
Primer que ningú, Marià Aguiló començà de treure la pols secular que colgava l'idioma i cercà amb incessant deler la unió fecunda del llenguatge abaltit en els vells llibres amb la parla viva del poble no tarat d'estrangeria. A aquesta obra de redempció dedicà tota la seva vida. De la falda de la dida a l'hora de la mort no passà ni un dia, potser ni una hora, sense treballar per aquesta gloriosa resurrecció. La seva magna obra d'erudit, de filòleg, de descobridor i col·lector del llenguatge dels antics monuments de la nostra literatura medieval i popular, molt sovint tingué més de l'embadaliment del poeta que del rigor de l'arqueòleg. La seva vida silenciosa i retirada no ofereix cap moment de brillantor excepcional; per això la seva figura de patriarca difícilment tindrà mai la sorollosa popularitat d'altres no tan transcendentals per als nostres destins. Però el seu amor de poeta, la seva fe d'apòstol, penetrant poc a poc i constantment, com el corrent subterrani en l'idioma, fertilitzaren el camp perdut de la nostra literatura. Les circumstàncies no li són propícies en aquest primer centenari; tothora, però, cor endins, retrà homenatge al que fou el mestre preclar del nostre renaixement literari. […] La generació intel·lectual del 1818 i l'anterior de Barcelona, que eren les introductores del romanticisme, adoptaren tots els senyals externs de l'escola i se n'apropiaren el to i les formes. Tots els joves literats lluïen abundoses cabelleres i es reunien en cenacles embriagant-se en l'exercici d'aquesta llibertat tant de temps confiscada; però el sentiment de llibertat prenia en tots ells un sentit tradicionalista. La impietat i el desesperat escepticisme dels romàntics francesos, ací no troba ni actors ni escenaris. [...] Rubió i Lluch diu que el misteriós atavisme que feia que miréssim el nostre passat històric amb més enyorament que els restants pobles de la Península, i que s'encarnà vigorosament en la figura de Pau Piferrer —l'herència de la qual havia de recollir Aguiló—, «es manifestà alhora amb una mancomunitat d'esperit admirable a Catalunya i a Mallorca, les dues úniques terres que servaven encara sencera l'ànima catalana». [...] L'idioma, que a Catalunya de bon principi havia estat la bandera i el distintiu que qualificava el moviment romàntic, a Mallorca no tenia gairebé cap significació. Calia que sorgís un home que sentís el geni de la llengua perquè els dos moviments, el continental i l'insular, es fonguessin en la gran obra del Renaixement. Aquest home providencial fou Aguiló. […] Nat del romanticisme, morí essencialment romàntic, i tota la seva obra és producte d'aquest desfici sentimental. Per això, si per una banda és el precursor immediat de Verdaguer, pel sentiment, per l'emoció, és l'antecedent pròxim de Maragall. [...]
