La Rambla, 30 anys després
Arquitecta i consultoraEls vídeos són un format excel·lent per entendre l’evolució de la ciutat. Els programes documentals són directes, sense filtres, i permeten posar-se en la pell dels altres; exercici necessari per fer créixer les ciutats. Els bons documentals són treballs etnogràfics, fets des de dins per explicar realitats invisibles, que els noticiaris o la propaganda institucional obvien perquè són incòmodes.
S’ha de veure L’últim esglaó, programa del 30 minuts, emès l’any abans de la caiguda del Mur de Berlín i dirigit per Miquel García i Jaume Vilalta; és material sensible per entendre les limitacions de l’urbanisme si no s’acompanya de polítiques socials. Els polítics de la talla de Pasqual Maragall no van témer mai l’escrutini públic. Perquè eren honestos i tenien projecte. Sabien que la realitat era cruel, i duríssima, però tenien projecte per canviar-la. Només aquells polítics que no tenen la seguretat que podran emprendre canvis es molesten per la divulgació de realitats que els són contràries. Llavors s’inquieten, i inverteixen els esforços a calumniar els narradors, en lloc d’arremangar-se per resoldre-ho. Tot el meu reconeixement als que se la juguen per captar l’essència de la vida ciutadana, exposant la seva persona a la ira dels governants quan els confronten amb la crua realitat.
Joan Úbeda m’ho va advertir: sense veure L’últim esglaó és incomprensible la tasca municipal en la regeneració de Ciutat Vella. Joan-Anton Sánchez, referent i pou de ciència urbana, me’l va afegir a una bibliografia que tenim a mitges. Són trenta minuts sense filtres: rates, sobreocupació, narcotràfic, prostitució, misèria, desolació, precarietat. El programa s’endinsa en un Raval salvatge, amb una mortalitat infantil que dobla les estadístiques i un barri assetjat pel tràfic de droga a l’aire lliure, a plena llum del dia.
Hi apareix un Mercat de la Boqueria verge, absolutament aliè al turisme, i amb diverses parades tancades. S’hi veuen les pensions exigües, despintades i demacrades, convertides en apartaments superpoblats per a famílies en dificultat. Hi apareixen el carrer de les Tàpies i els meublés, que són la cara més bèstia de la doble moral. I les nenes de les Teresianes fent voluntariat a L’Hora de Déu, entitat pionera que ja llavors s’ocupava d’aturar desnonaments i pagar les pensions dels que no tenien llars. S’hi senten les veus dels responsables del Casal dels Infants, lamentant que no s’atén prou els infants o els avis malalts “perquè no donen vots”. I s’hi sent pudor de lleixiu i mata-rates, perquè la insalubritat aflora a totes les cantonades.
Ara que fa trenta anys de l’emissió d’aquell documental, trobo que no som gens indulgents amb el llegat del model Barcelona. Que ens posem molt estupendos, vaja. A Ciutat Vella s’hi va fer molta, i molt bona feina. I es va fer amb el consens de les associacions de veïns del barri, que van treballar amb els tècnics municipals fent renúncies de tota mena, però lluitant perquè la regeneració del barri no deixés ningú enrere.
A banda d’una gentrificació descontrolada, aquests dies ha transcendit el cas dels pisos ocupats al carrer Sant Ramon i sembla que retornen els problemes amb els traficants que atemoreixen veïns en finques habitades per famílies que ni volen, ni poden marxar. No sé en quin moment s’ha abaixat la guàrdia, però el projecte de la Rambla ara en marxa pot ser una bona oportunitat per recuperar el seu caràcter residencial, la seguretat immobiliària i formes de tinença alternatives per fer front a les dinàmiques especulatives. És el moment de transformar els entorns de la Rambla en un territori ple de vitalitat quotidiana, barrejant usos diversos. El repte és mantenir-hi a tothom, crear ocupació de qualitat sense comprometre els drets a l’habitatge o l’espai urbà i no amagar que el problema del narcotràfic es resoldrà curant ferides personals molt profundes, en lloc de desallotjant i tapiant pisos o posant-hi més policia.
La Rambla és un territori internacionalitzat a nivell local, pel fet que els seus barris estan habitats per persones vingudes d’arreu del món. Fer visibles aquests col·lectius a través de la gastronomia, la riquesa de les seves cultures i llengües o les seves tradicions, és un deute històric. Però, sobretot, cal atendre les seves necessitats, que no són poques. Em consta que el projecte guanyador del concurs, liderat per Itziar González, està fent mans i mànigues per implicar-hi aquelles persones que habitualment no participen en els processos oberts, però que ho farien a través de xarxes de confiança. Afortunadament, Ciutat Vella avui ja no és l’últim esglaó, però arrossega reptes immensos. Caldrà molta generositat política per assumir les receptes que els equips tècnics estan proposant, i compromís pressupostari per implementar-les amb professionalitat.
