Marià Villangómez. Prosa de poeta
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Si la seva condició de poeta ha servit molt a Marià Villangómez per a la seva tasca de traductor, cal dir que ha influït també la seva prosa. Recordo que Gabriel Ferrater, parlant dels poemes d’un escriptor molt lloat, solia dir, amb un somriure: “És una poesia de prosista”. [...] Qui tingui el sentit del ritme propi del poema adquirirà amb menys esforç els ritmes de la bona prosa, malgrat que siguin tan diferents. La prosa de Marià Villangómez és una prosa de poeta, i ell mateix, referint-se a L’any en estampes, ens diu: “no vaig deixar d’acollir, quan es presentava, una mica d’escalf poètic”. Sovint, en aquests deliciosos records del paisatge, la gent i la vida d’un poble eivissenc, la prosa adquireix aquest escalf, aquest “estat tèrmic” que, segons Maragall, caracteritza el llenguatge de la poesia. Hi ha, de vegades, en les estampes de Villangómez, una concentració, una economia verbal pròpia dels moments més afinats de la lírica. Ens parla de la freda llum “recolzada en la maragda dels sembrats”, de les “llargues nits d’estrelles i gel” o dels ametllers que “concedeixen a l’aire unes primeres floretes estranyades”. Però en d’altres passatges la visió es desplega en una estructura complexa, poemàtica, hàbilment lligada per la imaginació. [...] En les reflexions d’aquest llibre, l’evocació de les coses pròximes, immediates, deriva sovint cap a alguna realitat llunyana. El cercle de la meditació s’eixampla. El pescador que, amb mà tosca, empunya el corn polit i el fa bruelar, “escampa un pàl·lid reflex de mitologia”. Durant les minves de gener, s’estén sobre els camps “el gran silenci astral del món”. La darrera pàgina del llibre, desproveïda d’imatges, austera i profunda, és un bon coronament d’aquestes proses, tenyides ara i adés de poesia, : “Hom sent un sagrat respecte, un amor admirat, una pau fins a l’enuig, una peresa, una mort. Reconeix la vella terra, el vell hivern, la vella passa. La feina diària és a la vora, esperant. Petita pausa assolellada, tranquil·la, verda, blava, gairebé alegre”. Un text així, tan just en l’expressió d’uns sentiments vagues i una mica contradictoris, tan perfecte com a ritme de prosa, es pot posar en la línia dels nostres grans prosistes que han acollit sovint “l’escalf poètic”: Pla, Riber, Bertrana, Ruyra.
