Els que maten el català
El català l’han anat enfonsant persones que diuen que el català no estava enfonsat. Mentiders. Farsants. Caguetes enllustrats i no il·lustrats. Flipats pel més enllà. Escolliu la mort. Lo pitjor que hi ha en aquesta vida és que algú t’intenti explicar la teua vida quan no en té ni punyetera idea, ni de la vida ni de la teua vida. Es diu fotre la merda sota l’estora: la vas fotent perquè no es vegi res fins que es va enlairant aquella serralada, aquells Pirineus… I entropesses i tot s’emmerda. Sí, el català és la caca atòmica.
Què ens heu d’explicar? Tot és un insult. Escopinar a la cara. Respecte perquè fins als meus padrins érem monolingües. Gent sense estudis tenien més coneixement que gent que diu tenir estudis. Més suor i menys títols. El català l’han anat matant, també, tots aquests teòrics del català. Els que fan anàlisis, enquestes, anatomies, taxidèrmies… Tancats en laboratoris, búnquers. Discutint entre ells com extraterrestre sense terra. Alienígenes que no xafen els carrers dels òrgans musculars. El català també el pelen els buròcrates del català. No en tenen ni idea perquè la llengua se’ls mor en papers, pantalles, en estores inventades amagant la ronya. Tirant piules quan ens informen que el català l’aprèn un 0,1% de la població klingon i no volen sentir que milers de persones que viuen aquí des de fa dècades continuen sense saber ni dir sí o no en català. No volen ni mirar el que passa des de fa anys: moltes famílies catalanoparlants deixen de parlar català amb els fills i també amb el hàmster, el cactus i tot ésser viu. Continuen creient que els pobles són nirvanes i que tothom és un barrufet catalanoparlant. Desvien les orelles reglamentàries per no sentir la violència diària contra els ciutadans als quals els surt un pronom feble, ni que sigui per accident nuclear, de la boca… I així tot des de fa… ? Però els seus escrits, permutacions, diuen que NO. I jo us dic que SÍ perquè som al taüt que encara no han tancat.
Tal com grinyola: són catalans, catalanoparlants, independentistes, alliberadors de mons mandonguilla, de planetes piruleta… Però negacionistes. Mata més la negació que l’acceptació. Una nació mai serà una negació. Viuen en bombolles, sectes, llaunes de sardina. Tots durien avui a un centre de rehabilitació Joan Sales i Joan Coromines per la sentència que s’intercanviaven per carta el 1959: "Hi ha problemes que més que els filòlegs els resoldrien els Mossos d’Esquadra".
Volem exèrcits de persones parlant català pels carrers, cases de barrets, antenes, clavegueres… Volem pobres que parlin català, ionquis, marsupials, contorsionistes, drapaires, gestors del caos, mestres sanadors. Paguem-los, donem-los un sou, diners. No volem influencers, volem persones normals, naturals. Feu del català una feina, un ofici. Menestrals de la llengua. No volem teòrics del català, volem pràctics. El català ha de ser una contaminació, un incest, un incendi. Volem analfabets que parlin català; no volem doctors que congelin el català. No volem que els nostres fills ens preguntin per què serveix el català. No volem que els nostres fills siguin els rars, els marginals, els dolents per parlar català. I que avui molts nens no vulguin saber res de la llengua dels seus avis, besavis… ho diu tot del coitus interruptus democràtic, autonòmic, intel·lectual, generacional, neuronal… Només per a uns, esclar. Perquè la negació mai és fecundació i la llengua necessita sexe.
