A la Mediterrània Oriental (1936)
Peces històriques
Crònica de Josep Carner (Barcelona, 1884-Brusel·les, 1970) a La Publicitat (18-III-1936). Un testimoni periodístic directe de com era fa noranta anys el panorama geopolític on Palestina ocupava ja un pla central. El poeta i articulista Josep Carner era també diplomàtic de carrera. Quan feia de cònsol de la República espanyola a Beirut va practicar el periodisme com a corresponsal incidental del diari La Publicitat al Pròxim Orient.
Escau a la Palestina d’ésser la plataforma necessària per a una notable funció imperial. Ressort de seguretat enmig de tres continents. ¿Heu sentit parlar del port de Haifa? És “l’únic port de tot el Llevant que valgui la pena d’anomenar així, en el sentit modern de la paraula”. No obstant es deia que les autoritats palestines es proposaven de crear un gran port a Jaffa. Jaffa s’especialitzaria en el comerç, i Haifa seria un port militar, on la Gran Bretanya restés en assídua presència. De moment, la nova és desmentida, però el port de Haifa serà considerablement engrandit. Un nou canal comunicarà la Mediterrània i la mar Roja. Aquest canal serà exclusivament transitador de terres sota la influència anglesa: valoritzarà la mar Morta i s’abocarà a Akaba, en el país de Transjordània. El nou corredor marítim podrà convertir-se, en temps nebulosos, en corredor particular anglès. No pas que l’Egipte hagi d’ésser negligit. L’Egipte, en el pensament britànic, podrà ésser independent, però en la mesura que aquesta independència no posi en perill les comunicacions imperials angleses. Les negociacions anglo-egipcianes comencen sota bons averanys. En part gràcies a Itàlia, que no hi fa cap gran afer. Les restriccions a proposar son dues: 1. Restricció d’ordre diplomàtic: eliminació de la influència de tot país capaç d’antagonitzar la potència anglesa. La Palestina i el Sudan -diu justament un observador- son dues “marques”. I el desert de Líbia és ara sòlidament guardat. Cap potència estrangera no ha de poder contrapesar a Egipte la influència anglesa. Tot i independent, l’Egipte no podrà lligar-se fàcilment mitjançant tractats a nacions d’interessos a la Mediterrània. 2.- Restricció d’ordre militar i econòmic: a) contra l’estranger, per precaucions d’ordre militar al canal i a la seva zona, les quals permetran de rebutjar tota agressió. (És en aquest punt, sobretot, que l’amenaça italiana ha jugat a favor d’Anglaterra.) b) contra pertorbacions vingudes de l’interior, per la possibilitat de reprimir-les ràpidament i d’impedir llur extensió. (Un domini, fins i tot en condomini al Sudan, basta a Anglaterra per a tenir mitjans irresistibles de pressió: tot l’Egipte viu del Nil.) Pel que fa a tota la resta, la Gran Bretanya es mostrarà flexible. Pot acceptar de concentrar les seves tropes exclusivament a la regió del canal i a la frontera de la Cirenaica. Pot renunciar a tota intervenció dissimulada o directa en la política interior egipciana. I no li recarà pas gaire d’afavorir l’abolició de les capitulacions. La situació, un cop obtingudes aquestes avinences, no seria pas dissemblant de l’estat de coses creat a Cuba per l’esmena Platt [dret dels EUA a intervenir a Cuba i tenir-hi basses (Guantánamo)]. I no cal dir que el règim egipcià seria molt més favorable que no pas el panameny. No oblidem, però, que a Panamà la nació mateixa va haver d’ésser, en certa manera, inventada pels nord-americans.
