25/11/2021

La memòria de les papallones

4 min
Papallones

Les papallones retenen records del seu passat com a erugues, malgrat la seva metamorfosi integral. Em temo que la memòria dels humans és tan fràgil com l’ala d’un insecte. Fent acte de contrició, el New York Times rescata de l’oblit personalitats notables que no havien trobat lloc en els seus obituaris. En la secció overlooked hi trobem les germanes Mirabal –María Teresa, Petra i Miranda–, conegudes com Les Papallones, un sobrenom que adoptava aquesta darrera, líder de la resistència clandestina contra la dictadura de Trujillo a la República Dominicana. Uns sicaris del president les van matar a cops i les van retornar al cotxe per simular un accident, que ningú es va creure, quan anaven a visitar els seus marits a la presó. Només va quedar la quarta de les germanes, Dedé, menys compromesa a causa d’un marit fet a l’antiga. Va viure, paradoxalment, per explicar-ho. I, de passada, criar els sis fills de les germanes, a més dels propis. 

La sèrie del Times és una revolada colpidora per a l’amnèsia col·lectiva. Confesso que desconeixia molts noms i d’altres els recordava vagament. És el cas d’Ana Orantes, cremada viva pel seu exmarit després de rebre una pallissa, la darrera i definitiva, davant d’un dels fills. Va deixar vuit orfes. Havia tingut la gosadia, un cop divorciada, d’explicar a la tele el seu calvari d’humiliació i maltractament. 

El feminicidi és la versió extrema i irreversible de la violència contra les dones, però no és l'única. Miranda Mirabal va ser assetjada sexualment pel mateix Trujillo, i el seu rebuig públic i explícit va esperonar la venjança del personatge, cap a ella i la seva família, en forma de tortura i presó. Fins i tot el seu alliberament no va ser un acte de clemència, sinó una operació de propaganda. L’espanyola Orantes vivia pràcticament segrestada per un home possessiu que la violava sistemàticament i abusava dels fills. El seu sacrifici no va ser en va. Abatudes, però amb les ales intactes, van sacsejar societats ensopides i van precipitar transformacions radicals: la fi d’un règim dictatorial o l’inici d’un sistema de protecció integral per a les supervivents de la violència. 

Reconèixer les variades formes que pot adoptar no és tan fàcil com sembla. Quan preguntes a una dona si ha patit violència de gènere és probable que la resposta espontània sigui que no. Si es tractés d’una prova mèdica en diríem falsos negatius perquè, gratant una mica, la probabilitat es dispara. La por fa cara de dona. Fins i tot les dones indemnes arrosseguem una inquietud difusa, enganxada com una segona pell. En els replecs hi ha episodis antics, entaforats al fons del bagul dels records; potser superats, aigua passada; potser lleus, coses que passen. L’home de la gavardina, els tocaments al metro, els insults al volant, la cesària innecessària, l’esglai al pàrquing, l’ensurt al portal, la intimidació al carrer... Etiquetar-la és senzill (violència física, sexual, econòmica, emocional, ambiental, institucional, obstètrica); ser-ne conscient són, com se sol dir, figues d’un altre paner. Aplicar-hi la mirada de gènere vol dir reconèixer la dimensió col·lectiva més enllà del cas particular. Vol dir contemplar la variable a l’hora d’interpretar un fenomen social i donar-hi resposta des dels poders públics. Per exemple, quan es contempla la corrupció des d’aquest discerniment descobrim que hi ha una feminització dels seus estralls, de la mateixa manera que la pobresa té un impacte desigual. O que les dones perceben més la corrupció que els homes. També descobrim que hi ha tipologies que afecten específicament les dones i ens adonem, estupefactes, que moltes d’aquestes conductes corruptes no s’identifiquen, no es denuncien o no se sancionen prou bé. És el que passa amb l’anomenada sextorsió, l’abús de la posició pública per obtenir un benefici privat, no econòmic sinó sexual. Quid pro quo. "Si tu ets bona amb mi, jo seré bo amb tu". Actualment el Codi Penal sembla més benèvol amb el sexe “transaccional” que amb el suborn dinerari i només es castiguen les sol·licituds abusives en escenaris taxats (als centres penitenciaris o de guarda de menors), mentre d’altres queden impunes, com va passar en un CIE de Màlaga. Hi ha un munt d’entorns arreu –des d’una comissaria fins a una entrevista de feina– on es pot col·locar una dona entre l’espasa i la paret. El risc augmenta en l’accés a serveis bàsics (aigua, salut) i en situacions d’opacitat i vulnerabilitat, com en els processos migratoris o els camps de refugiats. Les fronteres són un autèntic forat negre per a dones que, sovint, només tenen una cosa a oferir, o que paguen un doble preu. Denunciar aquestes conductes és complicat, perquè als hàndicaps per alertar de corrupció (dificultat de prova, por a les represàlies i desconfiança cap a un sistema hostil) s’hi suma la culpa i la vergonya, lligades a l’abús sexual. La corrupció silenciosa no surt a les estadístiques. 

Diu la filòsofa Liliana Segre que hi ha moltes formes d’arrabassar la dignitat a una dona. Sap de què parla. Va sobreviure a Auschwitz i a la Marxa de la Mort en evacuar el camp. Criada en una família atea no va descobrir que era jueva fins als vuit anys, quan va ser expulsada de l’escola i deportada, en aplicació de les lleis de raça. Ara, amb més de vuitanta, ha de  portar escorta policial perquè defensa el dret d’asil i de refugi en l’Europa de les tanques. Als fatigats pel discurs feminista, als negacionistes del gènere, als que parlen de feminazis (insultant el feminisme i banalitzant el nazisme)... els recomano especialment l’al·legat de Segre al Parlament Europeu contra tota forma de discriminació. Sosté que el racisme (com el masclisme) ha existit sempre; arraulit al cor dels pobres d’esperit, esperant el moment propici per manifestar-se. No ha perdut ni la memòria ni l’esperança. “Podem ser papallones grogues (com la dibuixada per una nena del gueto de Terezín) enlairant-se per damunt dels filats de pues”. 

Lourdes Parramon és advocada