La memòria sempre torna
Quan acceptes el marc mental de l’adversari polític estàs mort, noquejat. Com diu un fi analista de l’òrbita socialista, Pedro Sánchez està en plena “pájara ”. Com els ciclistes exhaustos després d’una etapa duríssima amb ports de muntanya com la pandèmia, la guerra a Europa i les conseqüències que té sobre els preus de l’energia i sobre la inflació. El candidat socialista s’ha cregut els arguments del PP i els seus propagandistes de tant escoltar-los i, per un excés de confiança –potser de supèrbia–, en el cara a cara va convertir en gestos d’impotència el que havien de ser arguments de defensa rotunda de la seva gestió. Sánchez va menystenir el seu contrincant i no estava ben informat sobre les formes i estratègies d’un Feijóo a qui en cercles del PP anomenen “el tauró”. Sánchez s’esperava un aficionat i es va trobar un professional que el va treure de polleguera amb mentides i mitges veritats que campaven sense moderació periodística. En el debat a set, Patxi López havia après la lliçó i va contenir la portaveu del PP, però ¿té encara el PSOE capacitat de revertir els efectes de la derrota en el cara a cara?
UN PAÍS DE MINORIES
El sistema electoral espanyol es va fer per representar la realitat d’un país divers, amb minories. Difícilment hi haurà majoria absoluta en un règim polític que no és presidencialista, sinó que només permet arriba a la Moncloa a qui aconsegueixi més suports al Congrés. L’enfrontament entre el PSOE i el PP és en realitat una contraposició de les dues Espanyes. Dues concepcions del món oposades en qüestions econòmiques i socials. Dues concepcions també diferents respecte a la relació amb les minories nacionals. Però el PSOE de Sánchez ha adoptat la seva sense la convicció suficient per defensar-la avui com un èxit polític. Més enllà de l’argument de la pacificació dels ànims a Catalunya, ¿hi ha un projecte desacomplexat d’una Espanya federal? No ho sembla.
NO ET SORPRENDRAN
És habitual que els partits d’extrema dreta escampin com una taca d’oli la seva ideologia i modifiquin l’agenda de la resta de partits. Ho hem vist abans als nostres veïns europeus. Això és el que està passant a Espanya amb els vasos comunicants de PP i Vox, en què no cal que l’extrema dreta formi coalició de govern perquè el PP imposi polítiques contra el català o debiliti la protecció de les dones davant la violència masclista o menystingui la gravetat de la crisi climàtica.
L’extrema dreta espanyola té una fixació amb la llengua catalana i amb la cultura en general. L’apologia de la ignorància i l’aversió al pensament crític es remunta al “Mori la intel·ligència” o “Morin els intel·lectuals” (depèn de les fonts) que va pronunciar Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca. La mateixa aversió al pensament dissident és la que expressen aquests dies els primitius de Vox de Borriana, capaços de retirar revistes pel sol fet d’estar escrites en català. Ningú es podrà sorprendre de les polítiques que situïn el país unes quantes dècades enrere. Tampoc ningú, per més jove que sigui, pot dir que desconeix els tics de la reacció i els seus dimonis: el feminisme, la memòria històrica, l’ús de les llengües que no són el castellà.
UNA HISTÒRIA PERSONAL
Permetin-me una història personal. L’atzar ha volgut recordar-me fa pocs dies com la història d’Espanya travessa la de tantes famílies. Una història tan llunyana i alhora tan recent, perquè les ferides i les humiliacions no s’han tancat en 48 anys i perquè l’extrema dreta d’herència franquista arriba al poder amb desinhibició. Una història de Catalunya que és la història dels oblits voluntaris i dels silencis de tantes famílies. Es callava perquè no es gosava fer reviure en els nostres pares, en els nostres avis, el dolor que els produïa la guerra, la misèria, la humiliació, la pèrdua i la derrota. Amb el silenci pensaven que ens estalviarien el pes de la memòria.
L’atzar va permetre que contactés amb mi un parent llunyà a qui no coneixia. Es diu Joan Dídac, té 87 anys, i es mou i parla amb fermesa. De pas per Barcelona, em va portar unes fotografies dels meus pares, avui morts, quan eren joves i feliços. També un sobre que la filla francesa d’un tiet seu li havia fet arribar uns dies abans. La sorpresa: fotografies fetes a França poc després de la mort de Franco quan, amb els meus pares i els meus germans, vam anar a buscar el tiet que s’havia refugiat a França i creuava tremolant la frontera per primer cop des de la guerra. Aquell jove eixut, que havia fet la guerra amb els republicans amb 21 anys, va acabar a la Resistència primer i amb la nacionalitat francesa després. Jo tenia uns deu anys i encara recordo la seva cara de terror, de pena, de pèrdua, quan va travessar la frontera cap a una democràcia que anava a les palpentes. La memòria sempre torna.
