19/06/2021

Com tenir menys alumnes fastiguejats

2 min

Els més que decebedors resultats de les proves d’aptitud (PAP) per ser mestre i l’estudi segons el qual una de cada quatre empreses catalanes no pot créixer per falta de personal qualificat (malgrat l’altíssim atur juvenil) són dues notícies d’aquesta setmana que mostren símptomes del mateix mal. La primera evidencia l’alarmant nivell mitjà dels batxillers, sovint inferior al desitjable a l’ESO. La segona corrobora el fracàs de la FP a l’hora de formar professionalment. I el que tenen en comú és una inadequació, greu i massa general, entre els continguts impartits i els que motiven i poden ser assimilats. El drama del nostre sistema educatiu, allò que el fa més ineficient, és que massa alumnes de cada classe no tenen interès o competència per aprendre el que els docents hi han d’ensenyar.

Aquest drama, amb arrels a primària, esclata a ESO amb tota la cruesa. I és lògic que sigui així. Com més pesen els continguts -per més que s’embolcallin de competències- més se’n despengen els que ja partien amb hàndicaps des d’infantil. ¿Com s’hauria d’abordar aquesta fractura del grup classe? ¿Es pot demanar als professors el malabarisme de fer rodar tots els platets alhora? Si el grup s’ha de mantenir i ser operatiu, ¿no caldrien uns docents de suport que ajudin els ressagats? Perquè, fora d’això, només es pot rebaixar el nivell fins on calgui (o mantenir-lo donant alumnes per perduts). Tret, esclar, que no s’allargui tant l’educació comprensiva (tots junts estudiant el mateix) i es torni al vell sistema, de les grammar schools o de la meva infància, en què als 10 anys un examen d’ingrés separava el batxillerat acadèmic del laboral. Que 10 anys és massa aviat, em sembla evident. Que 16 és massa tard, crec que també. I en pot ser una prova la caiguda en picat de la il·lusió per anar a l’escola (que fins als 10 és molt alta) als 13 o 14 anys. Alguns pedagogs diuen que la provoca l’abrupte tall en la manera d’ensenyar que suposa el salt a l’institut: dels mestres que posen els infants al centre als professors centrats en uns continguts que, impartits magistralment, no connecten amb la vida dels alumnes. ¿I si no és només això?

Si no menystenim l’innatisme -com fa certa esquerra- i acceptem que tenir interès i facilitat per a certes coses no depèn només de l’entorn o de com s’ensenyin sinó també de com som, té tot el sentit plantejar-se fins a quina edat l’educació comprensiva té més avantatges que inconvenients. Si fer-la més anys comprensiva no la fa menys inclusiva. El baix nivell de 3r i 4t d’ESO llasta el batxillerat, arrossega per inèrcia els desmotivats i omple la FP dels que ja se senten fracassats. Quin geni va decidir que l’escola s’acabi als 12? ¿No seria millor tornar-la a allargar fins als 14 perquè sigui llavors -amb el canvi de centre- que es triï una formació més laboral o més acadèmica? Amb el benentès que ara seria obligatòria -en doble versió- com a mínim fins als 16 i que sempre, sempre, hi ha d’haver vies obertes per poder passar de l’una a l’altra. ¿Tindríem tants alumnes fastiguejats com ara?,¿malbarataríem tant de potencial?

Lingüista i escriptor
stats